Dues mirades

Es llegeix en minuts
Sempre neva

RKO Photofest

El cicle de Nadal també és cinematogràfic. Comença amb Capra i acaba amb Huston. Comença amb Que bonic és viure i acaba amb Els morts. Comença amb l’esperança dels bons sentiments, que capgiren el mon, i acaba amb la certesa del final, la consciència de les ombres en què ens convertirem. Comença la nit de Nadal i acaba dotze nits després, la dotzena nit, aquesta nit de Reis que és epifania, és a dir, manifestació inclement d’una evidència. 

Et pot interesar

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

I sempre neva. Neva sobre el neguit dels vius i neva a tot Irlanda, “damunt de tots els vius i els morts”. Gabriel Conroy ho contempla des de la finestra de l’hotelet on Gretta dorm després de la festa, després d’haver escoltat The Lass of Aughrim al peu de les escales, després d’haver descobert que “més valia passar a l’altre món decidits, en la plena glòria d’alguna passió, que no pas apagar-se i pansir-se tristament”. La calmosa, pausada caiguda de la neu sobre un “mon sòlid” que esdevé, a poc a poc, el “món gris” de “tots els que han existit, des del principi dels temps”. Torno a Huston y a Joyce, com cada any: l’elegia per aquella partícula inflamada, ara dissolta, que feia possible l’oblit, per uns instants, de la nostra fugacitat.