Al Pròxim Orient i el Nord de l'Àfrica

L'embafament d'una nova generació

Hi continuarà havent revoltes protagonitzades per joves al Pròxim Orient i el Nord de l'Àfrica fins que aquests puguin tenir veu en l'articulació d'un nou projecte, inclusiu, just i sostenible

Es llegeix en minuts
L'embafament d'una nova generació

Els més joves han jugat un rol clau en les protestes que el 2019 han sacsejat el Pròxim Orient i el Nord de l’Àfrica. El component generacional, tot i que acompanyats, avalats i defensats per generacions anteriors, cobra particular rellevància si atenem les dades demogràfiques. Sense ànim de generalitzar, perfilem tres dimensions crucials per entendre aquesta dinàmica, que també és possible identificar en altres contextos del Sud Global.

Resulta essencial recordar que les microrevoltes, en capitals i perifèries, han representat la norma aquests últims anys. En aquest context, la generació més jove ha teixit connexions entre els seus integrants. Estan millor informats no només sobre la seva realitat, sinó sobre la situació que travessa el planeta. Opten per estratègies més sofisticades i madures, i es mostren perseverants, davant acusacions de ‘naïveté’. S’enfronten a règims repressius que naveguen per la seva pròpia corba d’aprenentatge i no dubten a recórrer a la violència quan s’ha d’evitar el contagi.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Pel que fa a la dimensió econòmica, una flagrant desigualtat i una greu limitació d’oportunitats materials ha obert la porta perquè la nova generació qüestioni l’estructura econòmica local i global. Denuncien així els efectes d’una globalització voraç, en particular la creació d’oligarquies transnacionals i una redistribució gairebé nul·la. Aquesta generació no és anticapitalista ‘per se’, sinó que denuncia les successives reformes neoliberals que han multiplicat corrupció i clientelisme i beneficien els sospitosos habituals.

La dimensió política d’aquestes revoltes és clau: el problema no és tant el model polític com el segrest del mateix per les elits, polítiques i econòmiques, tant en democràcies procedimentals com en règims no democràtics. Anteriors revoltes a l’entorn no van derivar en veritable canvi, o almenys en rendició de comptes. Molts han crescut a mesura que s’erosionava el rol clàssic de l’Estat com a proveïdor de serveis, i reclamen el seu lloc, una dignitat que els va ser arrabassada als seus pares i avis. Demanen una reformulació de les regles, no simplement la renovació de governants. El ressentiment creix a mesura que s’apilen les mesures cosmètiques: Algèria o el Líban en són un bon exemple. Un pilar del sistema contra el qual lluiten és el neopatriarcat, en què representants de les generacions anteriors s’aferren al poder des de fa dècades i impedeixen la participació, o mínima expressió, dels seus menors.

Nou concepte de societat civil

Et pot interesar

Finalment, tenim la dimensió social. Els més joves rebutgen, des del punt de vista polític però també en el seu dia a dia, l’estructura d’elits que segueix un sistema de divisió de poder entre sectes. Al Líban i l’Iraq, van ser potències externes les que van imposar el sectarisme a través d’un prisma orientalista que també abracen molts dels qui analitzen la realitat a la regió. El rebuig és pacífic i cívic, contra la violència estructural del sistema i directa de les autoritats o entitats que s’atrinxeren en l’statu quo. El que alguns perceben com a desorganització dona llum sobre un nou concepte de societat civil, caracteritzat per la transversalitat, la no necessitat de jerarquies rígides, o l’èmfasi en l’ocupació de l’espai públic i noves expressions d’insatisfacció. Més enllà de la lluita de classes tradicional, molts joves són conscients de la importància de la interseccionalitat: a la protesta pels principis democràtics i la justícia social s’uneixen l’antiracisme, el feminisme, i la lluita contra l’emergència climàtica.

Gran part d’aquesta generació es mostra a més escèptica cap al rol que Occident ha jugat. Amb l’excusa de l’estabilitat i altres consideracions geopolítiques, molts països van donar la seva benedicció –per acció o omissió– a sistemes que van ser dissenyats per mantenir els ciutadans satisfets –i en silenci– gràcies a un contracte social no negociat mai, avui fet miques. L’any 2011 va obrir els ulls temporalment a les cancelleries occidentals, que al·legant cautela van acabar per abraçar un paradigma d’una estabilització no obstant fictícia. A ningú interessa un col·lapse, però tot apunta que hi continuarà havent revoltes protagonitzades per joves fins que aquests puguin tenir veu en l’articulació d’un nou projecte, inclusiu, just i sostenible. Ni els seus respectius governants, ni la resta del món, s’haurien de permetre el luxe de continuar desatenent-los.

Temes:

Joves