ACORD TRIPARTIT

Autodeterminació rebutjada, conflictes perpetuats

L’intercanvi de concessions dels EUA, el Marroc i Israel posa Joe Biden en un compromís, com en tantes altres matèries.

Es llegeix en minuts
Karima Mezry of Morocco hugs her son Soufiane after taking the oath of citizenship to become an American citizen during a U S  Citizenship and Immigration Services ceremony in Mount Vernon  Virginia  May 21  2007      REUTERS Jim Young  (UNITED STATES)

Karima Mezry of Morocco hugs her son Soufiane after taking the oath of citizenship to become an American citizen during a U S Citizenship and Immigration Services ceremony in Mount Vernon Virginia May 21 2007 REUTERS Jim Young (UNITED STATES) / JIM YOUNG

Pocs dubtaven que les últimes setmanes de Donald Trump a la Casa Blanca portarien conseqüències per al Pròxim Orient i el nord d’Àfrica. Algunes apostes apuntaven a un aprofundiment de la màxima pressió sobre l’Iran; d’altres asseguraven que faria les últimes puntades a la seva estratègia cap a Israel/Palestina, que va incloure un trasllat d’ambaixada, un acord del segle que poc tenia de pau, el tancament de l’oficina de l’OAP, un cop gairebé mortal a l’agència per als refugiats palestins i, com a últim èxit, la normalització de relacions entre Israel i alguns països àrabs. Després dels Emirats Àrabs Units (EAU), Bahrain i el Sudan, el Marroc es perfilava com un dels candidats predilectes. A canvi que Washington reconegués la seva sobirania sobre el territori del Sàhara Occidental, seguint un patró de política exterior pretesament transaccional que va molt més enllà, ja que valida les accions unilaterals i consolida asimetries de poder a escala global. L’intercanvi tripartit de concessions posa, com en tantes altres matèries, en un compromís Joe Biden.

¿Per què el Marroc, per què ara? Rabat ha intensificat la seva crida perquè països validin la seva ocupació, amb victòries com al Gabon i els EAU. La monarquia s’ha vist, a més, confrontada amb un conflicte reviscut, després de 29 anys d’alto el foc i una promesa de referèndum incomplerta, en un context internacional incert per al qual els conflictes oblidats no són una prioritat, però també en un moment extremadament sensible per alguns dels seus veïns, particularment Algèria com un dels suports clàssics del Front Polisario. El Marroc necessitava recolzaments i, tot i que va obtenir el beneplàcit de París, no en tenia prou. El de Washington representa un suport extremadament simbòlic, sobretot en cas d’escalada de l’enfrontament en una zona d’equilibris espinosos.

Hi ha diversos punts en comú entre els contextos a Oest i Est del Mediterrani, gran part dels quals deriven de l’estratègia de colonització del territori pels estats que avui normalitzen relacions. L’establiment de l’Estat d’Israel no hauria sigut possible sense la colonització de la Palestina històrica. El Marroc va aprofitar la incertesa al Madrid de 1975 per ocupar el territori destinat a la República Àrab Sahrauí Democràtica. Un altre paral·lelisme deriva de la postura de la societat d’estats.

En el cas del Sàhara Occidental, l’Espanya franquista va ajornar l procés d’autodeterminació fins a última hora. En el cas de Palestina, el Regne Unit va deixar la qüestió en mans de les Nacions Unides: es va decidir la partició del territori sense posar en marxa un procés que l’assegurés. La inacció davant les potències ocupants va assegurar que els conflictes s’enquistessin. Al llarg de les últimes dècades, i recolzant el seu discurs amb polítiques de fets consumats, el màxim que Rabat i Tel-Aviv acceptarien és l’‘autonomia’ dels respectius pobles per governar-se, quan el dret internacional és clar quant al seu dret d’autodeterminació. L’acord tripartit ignora aquest dret i perpetua l’statu quo en un context i l’altre, motiu pel qual resulta ardu considerar que pugui representar un avenç cap a la resolució dels conflictes concernits.

Aquest acord entra, així mateix, dins l’estratègia de legitimació d’Israel, en un moment en què Benjamin Netanyahu sembla obligat a revalidar-se altre cop a les urnes. L’estratègia es desenvolupa en dos fronts: silenciar i criminalitzar qualsevol crítica contra les seves accions, i obtenir el recolzament d’un creixent nombre de potències a l’anomenat Sud Global. Augmenta el nombre de règims autoritaris que mostren un recolzament gairebé incondicional a Israel, fins i tot en contra dels sentiments de les seves societats, i a expenses del respecte del dret internacional.

Et pot interesar

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

En aquest sentit descobrim una altra clau: la necessitat de països com el Marroc, o els EAU, de reafirmar també la seva legitimitat internacional i garantir la supervivència dels seus respectius règims, recolzant-se en aliances internacionals sui generis i en narratives segons les quals asseguren l’estabilitat d’una regió ‘turbulenta’. Per això compten amb una altra de les dimensions clau d’aquests acords de normalització: armament i intel·ligència amb què consolidar la seva autoritat, dins i fora de les seves fronteres.