Autodeterminació rebutjada, conflictes perpetuats

¿Per què el Marroc, per què ara? Rabat ha intensificat la seva crida perquè països validin la seva ocupació, amb victòries com al Gabon i els EAU. La monarquia s’ha vist, a més, confrontada amb un conflicte reviscut, després de 29 anys d’alto el foc i una promesa de referèndum incomplerta, en un context internacional incert per al qual els conflictes oblidats no són una prioritat, però també en un moment extremadament sensible per alguns dels seus veïns, particularment Algèria com un dels suports clàssics del Front Polisario. El Marroc necessitava recolzaments i, tot i que va obtenir el beneplàcit de París, no en tenia prou. El de Washington representa un suport extremadament simbòlic, sobretot en cas d’escalada de l’enfrontament en una zona d’equilibris espinosos.

Hi ha diversos punts en comú entre els contextos a Oest i Est del Mediterrani, gran part dels quals deriven de l’estratègia de colonització del territori pels estats que avui normalitzen relacions. L’establiment de l’Estat d’Israel no hauria sigut possible sense la colonització de la Palestina històrica. El Marroc va aprofitar la incertesa al Madrid de 1975 per ocupar el territori destinat a la República Àrab Sahrauí Democràtica. Un altre paral·lelisme deriva de la postura de la societat d’estats.

En el cas del Sàhara Occidental, l’Espanya franquista va ajornar l procés d’autodeterminació fins a última hora. En el cas de Palestina, el Regne Unit va deixar la qüestió en mans de les Nacions Unides: es va decidir la partició del territori sense posar en marxa un procés que l’assegurés. La inacció davant les potències ocupants va assegurar que els conflictes s’enquistessin. Al llarg de les últimes dècades, i recolzant el seu discurs amb polítiques de fets consumats, el màxim que Rabat i Tel-Aviv acceptarien és l’‘autonomia’ dels respectius pobles per governar-se, quan el dret internacional és clar quant al seu dret d’autodeterminació. L’acord tripartit ignora aquest dret i perpetua l’statu quo en un context i l’altre, motiu pel qual resulta ardu considerar que pugui representar un avenç cap a la resolució dels conflictes concernits.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Aquest acord entra, així mateix, dins l’estratègia de legitimació d’Israel, en un moment en què Benjamin Netanyahu sembla obligat a revalidar-se altre cop a les urnes. L’estratègia es desenvolupa en dos fronts: silenciar i criminalitzar qualsevol crítica contra les seves accions, i obtenir el recolzament d’un creixent nombre de potències a l’anomenat Sud Global. Augmenta el nombre de règims autoritaris que mostren un recolzament gairebé incondicional a Israel, fins i tot en contra dels sentiments de les seves societats, i a expenses del respecte del dret internacional.

En aquest sentit descobrim una altra clau: la necessitat de països com el Marroc, o els EAU, de reafirmar també la seva legitimitat internacional i garantir la supervivència dels seus respectius règims, recolzant-se en aliances internacionals sui generis i en narratives segons les quals asseguren l’estabilitat d’una regió ‘turbulenta’. Per això compten amb una altra de les dimensions clau d’aquests acords de normalització: armament i intel·ligència amb què consolidar la seva autoritat, dins i fora de les seves fronteres.