24 set 2020

Anar al contingut

TRAGÈDIA AL PRÒXIM ORIENT

Un sotrac més, aquesta vegada mortífer

Un sotrac més, aquesta vegada mortífer

Itxaso Domínguez

El Líban ha sigut escenari de nombrosos episodis de violència i trauma en les últimes dècades, però la situació actual s'emmarca en una crisi multidimensional

L’explosió d’aquest dimarts al port de Beirut va ser rebuda amb comentaris sobre la catàstrofe a què es veu condemnat el Pròxim Orient, com si d’una maledicció es tractés. Tot i que el Líban ha sigut testimoni de nombrosos episodis de violència i trauma, domèstics i regionals, al llarg de les últimes dècades, la situació actual s’emmarca en un context específic. 

L’esclat arriba en un moment de crisi multidimensional. El país protagonitzava titulars per la profunda crisi econòmica a què s’enfronta la seva població, a la qual una espectacular devaluació de la moneda empenyia al caire de l’abisme. Els que podien, emigraven. Els que no, normalitzaven no poder treure diners del caixer o racionar el menjar. Alguns perdien l’esperança, d’altres perseveraven. Tots estaven exhaustos.

Reminiscències no tan llunyanes

En un país en el qual les importacions poden ser qüestió de vida o mort, amb unes fronteres terrestres inhabilitades pel conflicte, el port de Beirut representava una artèria econòmica la destrucció de la qual cronificarà insuficiències ja existents. La destrucció de la sitja de gra més gran simbolitza l’escassetat exponencial que vindrà. Moltes infraestructures bàsiques no existeixen o no funcionen. Els talls d’electricitat s’han convertit en part de la rutina de Beirut, i les imatges en què doctors operaven a la vista de mòbils i espelmes van transportar alguns a reminiscències no tan llunyanes. Els aprovisionaments mèdics també escassejaven, i fan que molts temin el pitjor si la pandèmia decideix reprendre amb virulència. 

La crisi al Líban també és, per tant, social. La desigualtat havia aguditzat els seus contorns de manera alarmant. El percentatge de la població sota el llindar de la pobresa acariciava abans de l’explosió el 50%, xifra segurament superada al llarg de les pròximes setmanes. El país no s’ha dotat d’un sistema de seguretat social que pogués mitigar impactes sobrevinguts, i en la major part d’ocasions són xarxes d’aprovisionament comunitari les úniques que poden pal·liar l’escassetat i desproveïment. Amb els riscos que això comporta en termes de clientelisme i dependència que segueixin demarcacions sectàries. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

La Covid-19 va imposar la suspensió de gran part de les protestes que des del que alguns denominen la ‘revolució d’octubre’ del 2019 reclamen una millora de les condicions, com a conseqüència d’una esmena a la totalitat del sistema. El malestar que s’acumula des de fa anys va culminar en un aixecament transversal que no en tenia prou amb reformes cosmètiques i bocs expiatoris. Els seus representants no s’acovardien davant la repressió. Exigien que els sospitosos habituals que acaparen formacions de govern i cercles de poder no defugin la seva responsabilitat. 

La crisi és sobretot política. Des del final de la seva guerra civil, l’arena política libanesa està controlada per antics senyors de la guerra i els seus aliats que es van repartir no només el botí de guerra, sinó els recursos i població basant-se en esquemes sectaris que la colonització francesa va imposar sobre el país i les elits van perpetuar en benefici propi. El que alguns denominen ‘sectarisme’ s’alimenta de corrupció i governança deficient, traduïdes en episodis d’incompetència com el que molt segurament va originar l’explosió que multiplicarà problemes ja existents i el sofriment de desenes de milers. «La incompetència mata», clamen les xarxes socials. Potser contribueix al fet que siguin escoltats els libanesos que porten mesos i anys lluitant per posar-hi remei. I que la solidaritat deixi de ser un significant buit per al país i la comunitat internacional.

Temes: Beirut Líban