El que queda després de la ira

L’any 2019 ha sigut mogut a molts llocs del planeta: les protestes al carrer a Hong Kong, a diversos països de l’Amèrica Llatina, a França o al Pròxim Orient són, sens dubte, un toc d’atenció.Potser no han sigut tan intenses com les protestes juvenils de finals dels anys 60, però sí prou multitudinàries perquè no passin desapercebudes per als poders formals i informals a escala global. El món porta un parell de generacions perdudesen molts estrats socioeconòmics: els que van patir amb més intensitat la crisi financera del 2008 i els que continuen patint la manera com hem sortit d’aquesta hecatombe:més desigualtat, pitjor preu del treball, més precarietat, tracte diferent per valorar el treball de les dones, menys protecció social, pitjor educació i pitjor sanitat. No s’ha de dibuixar un panorama uniformement negre, però sí tenir en compte que per a una gran part de la societat aquesta és la realitat de cada dia. Amb dos agreujants: l’accés a la feina ja no assegura l’accés al benestar i no hi ha cap element que prometi un futur millor a mitjà termini. Molts dels que s’han manifestat aquest any als cinc continents formen part d’una generació que viurà objectivament pitjor que les seves antecessores. Aquest és el nucli del problema.

Moltes de les protestes d’aquests mesos han tingut unadimensió inèdita, que no es repetia des dels anys més durs de la crisi. La raó és quela recuperació no està redistribuint la riquesa sinó la misèria en molts casos. És lògic que, davant aquesta situació, creixin les protestes que es canalitzen en dues direccions aparentment contradictòries:els populismes, habitualment vinculats a l’extrema dreta, i elsmoviments antisistemageneralment pròxims a l’extrema esquerra. Les dues formes d’expressió són igualmentestèrils. La resposta a aquests grans reptes vindrà des de latransformacióde les estructures econòmiques i, especialment, polítiques. I se sustentarà, com avisen els experts,en dos grans puntals: el feminisme i l’ecologisme. És a dir, en el combat des de l’esfera política contra l’emergència climàtica i contra la violència masclista. Aquestes dues grans lluites trobaran una solució a partir d’una defensa radical dels drets civils i d’una nova forma d’organització econòmica que es basi en la idea de la sostenibilitat, no només ambiental sinó també social.

Els moviments socials empenyen. I fan bé sempre que no assumeixin uns plantejaments violents. Peròuna vegada expressada la ira, és necessari reconstruir un gran contracte socialque contempli els drets de les dones i la sostenibilitat. Fa un segle, els grans desequilibris econòmics i el capitalisme sense traves van donar peu a dues grans formes de totalitarisme. Però el progrés va arribar amb la pau, partint de grans acords entre el capital i el treball, entre generacions i entre Estats. La ira, doncs, s’ha d’encarrilar políticament i també des dels sindicats i les patronals per transformar, que no és tan vistós com revolucionar però és molt més efectiu.