La bretxa generacional entre culers

«Aquesta nit Romário mulla», va dir el bo de Manel, i la resta d’amics ens vam burlar del seu inusitat optimisme. «Sí, a la dutxa». Era el 8 de gener del 1994, i el Dream Team era de lluny millor equip que aquell Reial Madrid, però anys d’infància amb només una Lliga per ficar-nos a la boca (la de Venables i la seva mitjana anglesa, a sobre) i d’intentar salvar la temporada guanyant el duel directe al Madrid havien deixat una profunda cicatriu de desconfiança i pessimisme en diverses generacions culers. La resta és història.

Romário va mullar tres vegades (aquella cua de vaca a Alkorta i el Barça va golejar 5-0 el Madrid. Més de 25 anys després Manel encara ens ho recorda quan dubtem de la seva saviesa futbolística. Hi ha amistats que es recorden i es narren per partits, per jugades, per gols. Al futbol se li critica amb raó la desraó dels ‘hooligans’. Massa sovint és un esport amb escassos valors esportius. Però el futbol també és quedar a veure el partit als bars talismans on mai hem perdut una final, els rituals previs, els amics que, dels nervis, se’n van passejaran en els minuts finals, els gols compartits amb perfectes estranys en bars ignots en ciutats estrangeres, les porres gargotejades en tovallons de paper tacats de la salsa de les patates braves.

Notícies relacionades

El positiu desembarcament de Chery

Jugar amb foc

29 de novembre del 2010. Un altre 5-0. No va ser ni el millor partit del Pep Team ni la màxima golejada al Madrid (aquest 2-6), però, sí, la victòria definitiva sobre una forma de jugar i, sobretot, una forma de ser.  La generació agonies encara no les tenia totes, però ja fa anys que els Barça-Madrid són una altra cosa. Ja no fan falta bars talismans ni passejos nerviosos per carrers buits. Es pot guanyar o perdre, però la victòria (molt més habitual) ja no és una excepció ni una coartada. Cruyff, Ronaldinho, Guardiola i Messi van obrar un canvi d’opinió generacional, una bretxa, un punt d’inflexió, un abans i un després, del pessimisme a l’optimisme. Poca broma. Avui els nens s’acomoden al sofà en pijama per veure el partit segurs de la victòria.

28 d’octubre del 2018. 5-1. Com qui va a l’oficina. Marca fins i tot Coutinho. Les generacions sofrents mirem els més joves i, malastrucs, pensem que algun dia aquest estat de felicitat acabarà. Però encara no. Juga Messi. Segur que mulla, diuen els molt insensats, que no saben qui va ser Duckadam. Qualsevol els porta la contrària.