Mobilitzacions massives

El dilema libanès

Els manifestants del Líban reclamen la formació d'un govern tecnòcrata, l'aprovació d'una nova llei electoral i la convocatòria d'eleccions per renovar el Parlament

Es llegeix en minuts
El dilema libanès

El Líban passa un dels moments més complicats de la seva història recent. A l’aguda crisi econòmica que pateix s’hi uneix el creixent malestar popular davant de la incapacitat de la classe política per abordar els reptes que afronta el país. El deute extern representa el 150% del PIB, el tercer més gran del món, i el dèficit públic superarà aquest any l’11%. En els últims mesos, la moneda local ha perdut un quart del seu valor i el cost de la vida s’ha disparat. Per si fos poc, el Líban acull un milió i mig de refugiats sirians (cosa que representa el 25% de la seva població), el retorn dels quals no s’entreveu almenys a curt termini i suposa una càrrega més per a les arques de l’Estat.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

No ens hauria de sorprendre, per tant, que centenars de milers de libanesos s’hagin llançat als carrers per demanar reformes radicals i no mers canvis cosmètics. Els manifestants reclamen la formació d’un govern tecnòcrata, l’aprovació d’una nova llei electoral i la convocatòria d’eleccions per renovar el Parlament. Aquestes demandes són compartides per una part significativa de la població, independentment de la seva confessió o ideologia, cosa que representa un torpede en la línia de flotació del sistema sectari i clientelar vigent al país des de la independència, assolida el 1946. El que es pretén, en definitiva, és erigir les bases d’una tercera república i posar fi a un sistema polític obsolet basat en la repartició del poder en funció del pes demogràfic de cadascuna de les comunitats més rellevants del país: la cristiana, la sunnita, la xiïta i la drusa.

Els problemes del Líban no són nous, però en els últims anys s’han agreujat de manera notable. Segons l’índex de percepció de la corrupció elaborat per Transparency International, el Líban és un dels països més corruptes del món, i ocupa el lloc 138 dels 180 analitzats. A més, la riquesa hi està desigualment repartida, ja que es concentra en unes quantes famílies ben connectades amb el poder, mentre que un terç de la població viu sota el llindar de la pobresa. Malgrat que la guerra civil va finalitzar el 1990, els successius governs que han dirigit el país des d’aleshores han sigut incapaços de reconstruir les infraestructures fetes malbé durant el conflicte i garantir la prestació de serveis bàsics a la població, entre els quals l’aigua, l’electricitat, l’educació o la sanitat.

El poble es mobilitza 

La guerra civil que va devastar el país es va tancar en fals, ja que els crims de guerra i de lesa humanitat perpetrats durant els 15 anys que va durar el conflicte van quedar impunes. No només això, sinó que els senyors de la guerra van aconseguir el control de la vida política i van establir xarxes clientelars per garantir-se la lleialtat de les seves respectives comunitats. De fet, els partits polítics gestionen les seves pròpies clíniques i escoles, i reparteixen contractes governamentals o llocs a l’Administració entre els seus fidels. Aquesta estructura clientelar explica que, durant molt temps, els ciutadans hagin sigut més lleials als seus representants polítics i religiosos que al mateix Estat libanès.

El Líban és un dels països més corruptes del món i acull un milió i mig de refugiats sirians

Notícies relacionades

Davant la massiva mobilització de la població libanesa en aquests últims dos mesos, la classe política intenta tant sí com no guanyar temps i dividir els manifestants per debilitar la seva posició. Tot i que el primer ministre, Saad Hariri, Saad Hariri,s’ha vist obligat a dimitir davant de la pressió popular, el president, Michel Aoun, continua apostant pel continuisme per desactivar la crisi. Per això ha proposat com a candidat a primer ministre un home de negocis multimilionari, cosa que ha provocat la indignació dels manifestants. No només això, sinó que, a més, s’ha permès aconsellar els qui se sentin incòmodes amb la situació «emigrar» del país. 

Com tantes altres vegades ha ocorregut en el passat, una vegada més es pretén imposar la idea que no hi ha alternatives possibles al caduc sistema confessional vigent al país i que la seva reformulació podria obrir la capsa de Pandora i desencadenar una onada de violència o, encara pitjor, conduir a una nova guerra civil. En aquest context, algunes formacions polítiques han deixat clar que faran tot el possible per mantenir l’statu quo i han acusat els activistes de rebre consignes des de l’estranger. Es tracta del mateix argument que va ser utilitzat recentment en països com Síria i l’Iran, i va servir per justificar la brutal repressió contra els manifestants per part de les forces de seguretat i les milícies armades.

Temes:

Líban Crisi