22 d’oct 2020

Anar al contingut

Temps de protestes

L'Estat del malestar

L'Estat del malestar

Andreu Claret

Assistim a mobilitzacions, gairebé a aixecaments, que reflecteixen un malestar difús però profund que posa en qüestió el capitalisme desregulat i alguns models de societat darwinistes

A principis de la dècada i del mil·lenni, Joseph Stiglitz va publicar un dels seus llibres més cèlebres, ‘El malestar de la globalització’. Quinze anys més tard va haver de treure una nova edició perquè el món canviava a un ritme tan endimoniat que l’argumentació del seu ‘best seller’ havia quedat curta per explicar-ho. El 2002, havia analitzat per què la globalització provocava tant descontentament als països en vies de desenvolupament. Eren temps negres per a l’FMI i el Banc Mundial, que veien com mig hemisferi els feia responsables d’acords comercials i mesures d’ajustament insostenibles que agreujaven el malestar social existent en comptes d’apaivagar-lo.

El 2018, va haver d’abordar el trasllat d’aquest malestar als països desenvolupats i els seus devastadors efectes polítics i socials, en forma d’una onada de populisme que captiva part de la classe obrera i de les classes mitjanes afectades per la crisi i que mobilitza les joves generacions. Aquesta segona edició es va escriure al caliu de la victòria de Trump, enmig del referèndum del ‘brexit’ i de la deriva antieuropeista que arrasava Itàlia i altres països de la Unió Europea. Eren algunes de les manifestacions dels nous temps que viu el món desenvolupat i que bé poden definir-se com una substitució de l’Estat del benestar, que va néixer després de la segona guerra mundial, per un Estat del malestar que marca la segona dècada del segle XXI.

Desigualtat insultant

Al vell malestar que havia patit el sud en les dècades anteriors se’n suma un de nou que mobilitza rendes més altes però que se senten igualment perjudicades per la globalització. Parlem de percepcions però també de dades estadístiques. No parlem de pobresa absoluta, perquè malgrat la seva persistència al sud i de la seva tornada al nord, el gruix de la població viu molt millor avui que fa mig segle, als dos hemisferis. Parlem d’una desigualtat insultant que s’ha multiplicat tant a la Xina com als Estats Units. I que es fa insostenible en un món globalitzat on una immensa majoria aspira a compartir alguna cosa més que un ‘smartphone’. Ho veiem aquests dies en l’esclat de conflictes que salten d’un país al del costat, d’un continent a l’altre, basat en motivacions diferents però que té en comú la sensació que la riquesa, la tecnologia i el progrés no són béns compartits.

Mai s’havia produït una globalització del malestar tan evident. De França a Xile. Del Líban a l’Argentina. D’Algèria a Indonèsia o d’Haití i Tunísia al Regne Unit i Hong Kong. En uns casos, la població s’agita per l’augment d’uns impostos o pel preu de la gasolina; en d’altres, per la corrupció, la defensa d’una identitat maltractada o l’esquer d’un retorn al vell proteccionisme. Assistim a mobilitzacions, gairebé a aixecaments, que reflecteixen un malestar difús però profund que posa en qüestió el capitalisme desregulat i alguns models de societat darwinistes que s’han imposat, i a qui confonen creixement amb desenvolupament, tot i que sigui a costa de carregar-se una empresa, un país o el planeta.

Protesta global

El més sorprenent d’aquest fenomen és que ningú sembla dirigir-lo. Ni els partits polítics, com van fer la socialdemocràcia o la primera democràcia cristiana amb l’Estat del benestar. Ni els sindicats, ni tan sols figures reconeixibles, com no sigui Greta Thunberg o les anònimes líders feministes que lluiten a l’Índia contra el tabú del masclisme, o les dones que s’inventen una cançó i una coreografia a Santiago de Xile per protestar per la violència que pateixen i que arriba fins a la plaça Major de Vic en uns quants dies.

Sabem que són joves, que el lideren les dones i que aspiren a un món millor perquè pensen que viuran pitjor que els seus pares. Poca cosa més, però ja és molt. Sabem també que els seus mantres són la desigualtat social i de gènere, i la supervivència del planeta. La dignitat, davant un món arrelat d’artefactes que permeten somiar en un futur millor però mancat de valors que permetin gestionar un present basat en el bé comú i l’equitat. També veiem com oposen la protesta global a la generalització del malestar. Però no veiem cap govern ni cap organització internacional, malgrat els esforços de l’ONU, amb capacitat per dotar al món de noves regles que permetin regular la globalització i per construir una democràcia global que permeti dirimir els conflictes. Per això és difícil ser optimista. I que sigui més fàcil pensar que el malestar alimenti forces nacionalistes, il·liberals o populistes.