22 set 2020

Anar al contingut

Anàlisi

L'execució de les penes

MARC VILA

L'execució de les penes

Jordi Nieva Fenoll

Que una condemna per sedició sigui totalment errònia no autoritza l'administració penitenciària a modificar aquesta sentència, perquè no és la seva competència. Les decisions errònies les corregeixen els tribunals.

Qui defensa la presó a ultrança només vol que el reu «pateixi» amb el tancament com a manera de «compensar» el mal causat pel delicte. O bé que el càstig serveixi d’exemple per dissuadir altres.

Però no es curen els mals propis perquè un altre pateixi, més enllà del sadisme de cadascú. Tampoc és fàcil que serveixi de lliçó, per la qual cosa el suposat efecte exemplaritzant acostuma a tenir poc sentit encara que tingui molts partidaris, que per desgràcia encara els té.

Per sort, va guanyant cada vegada més terreny la idea de veure en la pena no un càstig –només punitiu o també pedagògic–, sinó una oportunitat de tractament pel temps que duri la pena, tractament que s’ha d’individualitzar per a cada condemnat en funció, sobretot, de la capacitat de persuadir el reu per dirigir la seva vida per un camí compatible amb la convivència. Així han nascut centres penitenciaris –sobretot en països nòrdics– que s’assemblen poc a una presó per ajudar el reu a adaptar la seva vida a aquesta convivència. Empíricament és la via que dona millors resultats, tot i que la majoria de la població no ho sàpiga.

Adaptació a la convivència

Les nostres normes penitenciàries, tot i que comparteixen expressament l’orientació de la pena com a tractament i no com a càstig realment, estan concebudes sobretot per executar penes de presó imposades per delictes contra la vida, la integritat física o psíquica i el patrimoni. Per això disposen classificar el reu en graus –primer, segon o tercer– en funció de l’evolució del seu tractament, és a dir, de l’adaptació de la conducta del reu a la convivència pacífica en societat. I aquesta classificació en graus suposa, o bé un règim tancat sense permisos de sortida –primer grau–, o igualment tancat però amb permisos de fins a 36 dies a l’any una vegada complerta la quarta part de la pena –segon grau, l’habitual–, o en un centre obert amb permisos de 48 dies a l’any –tercer grau–, classificació de semillibertat que es concedeix un cop complerta una quarta part de la pena, i que consisteix a pernoctar al centre penitenciari tret que s’accepti el control telemàtic del reu.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Aquesta descripció de la classificació no és estricta, sinó molt flexible entre segon i tercer grau, i pot variar en funció de l’evolució de cada reu. Depèn de la junta de tractament de cada presó, i el seu dictamen ha de de ser ratificat per l’òrgan administratiu corresponent; en el cas de Catalunya, la Conselleria de Justícia. Les classificacions en els diversos graus poden ser recorregudes pel reu o la fiscalia davant dels tribunals. En aquesta fase ja no té cap paper l’acció popular ni la víctima, per la qual cosa l’execució de les penes depèn només de fiscals i jutges.

Però insisteixo que tot el sistema està dissenyat per conjurar la perillositat i inadaptació del reu en delictes contra la vida, integritat física o psíquica o patrimoni. Ens hem de preguntar quina és la resposta del sistema en casos que els reus només volen promoure la seva ideologia, que no canviaran, i que és compatible amb l’ordenament jurídic sempre que es faci a través de mitjans legals i amb lleialtat institucional, és a dir, sense incórrer en vies unilaterals superant el règim competencial establert en les lleis.

Multes econòmiques i inhabilitacions

En casos com aquest i en d’altres que no pugui existir risc per als béns jurídics abans esmentats –vida, integritat física o psíquica i patrimoni– la presó ni tan sols ofereix un tractament adequat, cosa que s’hauria de tenir en compte en pròximes reformes del Codi Penal, aportant una mica més d’imaginació en el tractament a imposar al reu, no pensant només a tancar-lo. Les multes econòmiques i les inhabilitacions, acompanyades d’altres mesures que avui no existeixen, haurien de ser especialment útils per tractar, per exemple, un prevaricador.

Mentre no arriben aquestes reformes, és l’administració penitenciària la que ha de tenir aquesta imaginació, però amb un límit: les classificacions de grau no poden fer il·lusòria la pena desautoritzant el tribunal. Que una condemna per sedició sigui totalment errònia en aquest cas, com jo mateix defenso, no autoritza l’administració penitenciària a modificar aquesta sentència, perquè no és la seva competència. Les decisions errònies les corregeixen els tribunals. Les penes desencertades les corregeix el Govern amb els indults, que mai poden ser generals, sinó individualitzats. Les administracions penitenciàries no tenen competència per anul·lar ‘de facto’ una pena.