Extremisme en el debat polític

Sondejos alarmants, tan a prop, tan lluny

La societat s'està polaritzant ràpidament, no només a Catalunya, Espanya i els Estats Units, sinó al món occidental en general

3
Es llegeix en minuts
Sondejos alarmants, tan a prop, tan lluny

Les pannes de gel que es desprenen dels pols poden ser perilloses quan van a la deriva: una d’aquestes va enfonsar el ‘Titanic’ fa uns quants anys. Els pols encara continuen sent freds malgrat els desajustos climàtics –creixents, segons molts experts– i molt lluny un de l’altre, tan lluny i tan freds com una part de la població occidental ho està de l’altra, l’esquerra de la dreta, o al revés. Convé insistir que és alguna cosa que no ocorre només a Espanya, sinó en altres països del continent i als Estats Units, i suposo que en països d’altres continents.

Al seu últim llibre, Steven Pinker dedica algunes pàgines a ressaltar la polarització que experimenten els Estats Units. Destaca que les opinions de la gent comuna són «massa superficials i infundades», que en els 20 anys transcorreguts entre 1994 i 2014 el percentatge de nord-americans amb opinions enterament liberals o enterament conservadores s’ha doblat, passant del 10% al 21%. I afegeix un afegitó tan interessant com preocupant: «Durant aquests vint anys, els ideòlegs s’han tornat més propensos a afirmar que la majoria dels seus amics comparteixen les seves idees polítiques».

Això no hauria de passar desapercebut, ja que també està passant aquí, a Catalunya. Les ovelles d’un color se’n van amb les d’aquest color i les d’un altre color se’n van amb les d’un altre color. A Catalunya aquesta situació ha adquirit unes dimensions més acusades i preocupants que a la resta d’Espanya. Que la gent s’allunyi entre si d’aquesta manera per motius ideològics, fins i tot dins de les mateixes famílies, és alarmant.

Un estudi de Pew citat al llibre de Pinker ‘En defensa de la Ilustración’ constata que el 1994 un terç dels demòcrates eren més conservadors que els republicans mitjans i viceversa. Dues dècades després, el 2014, «les xifres s’aproximaven més a la vintena part», diu l’estudi. «Més preocupant és el fet que cada bàndol hagi augmentat el seu menyspreu envers l’altre» (segur que això els sona ja que aquí s’està incitant des de dalt). El 1994 el 16% dels demòcrates tenien una opinió «molt desfavorable» del partit republicà, mentre que el 2014 el 38% era d’aquesta opinió. Més d’una quarta part dels demòcrates veia el partit republicà com «una amenaça per al benestar de la nació». A l’altre pol, els republicans el 2014 eren encara més hostils cap als demòcrates ja que el 43% tenien una opinió «molt desfavorable» dels seus rivals, i una tercera part els consideraven una amenaça. No conec estudis similars a Catalunya, tot i que per experiència crec que la situació ha d’estar més polaritzada.

Pinker afegeix que la majoria dels nord-americans, la gent corrent, són més moderats que els republicans i demòcrates. Però la majoria tendeix a no votar, a no expressar les seves opinions a través de les urnes: els «moderats» són els qui no voten, mentre que els «extremistes» són «els que més voten, els que fan més donacions i els que més pressionen els seus representants». Potser aquest sigui un motiu addicional per allunyar-se de la política, ja que una persona «moderada» difícilment voldrà aparèixer a la mateixa foto que els extremistes, tant als Estats Units com a Catalunya.

Notícies relacionades

Aquestes dades constitueixen un senyal d’alarma: la societat s’està polaritzant ràpidament; especialment la política s’està polaritzant a gran velocitat, no només a Catalunya, Espanya i els Estats Units, sinó al món occidental en general. Esperem que la tendència es reverteixi, si bé sembla difícil que passi si llegim habitualment els diaris, amb notícies que sovint sobresalten o causen prevenció. Per revertir la tendència seria necessari restaurar el seny. No obstant, la polarització de la política, que es radicalitza mes a mes, és una cosa que es pot palpar, no només durant els períodes electorals sinó cada dia durant tot l’any.

Molts mitjans de comunicació solen anar de la mà dels polítics i sembla que s’editen deliberadament per enervar els lectors, per enverinar els seus oients. Passa amb els diaris, també amb les emissores de ràdio i amb les cadenes de televisió. D’aquí a uns anys, quan aquesta voràgine hagi acabat, les persones del futur potser es riuen de nosaltres. Això en el millor dels casos. Serà millor que riguin que enyorin un temps com el nostre, amb totes les seves contradiccions i amb un elevat nombre de mentides que ara ens semblen veritats irrefutables i ens converteixen en fanàtics.