Les conviccions de Rajoy

¿Hi haurà pacte d’investidura PSOE-ERC? Si n’hi ha haurem d’afrontar desafiaments complexos. Si no n’hi ha, els problemes poden ser més grans. Potser més irresolubles.

Anem avui al llibre de Mariano Rajoy, publicat aquesta setmana, al llibre de Mariano Rajoy, publicat aquesta setmana,en el qual explica la seva tasca en uns anys molt convulsos, tant per la crisi catalana com per l’econòmica. Rajoy és de professió un registrador de la propietat. També un jurista que creu i encerta que una societat sense llei és una jungla perniciosa per al progrés. I aquesta convicció ha marcat la seva actitud davant dels conflictes constitucionals. Per això va creure equivocadament que la simple aplicació de les lleis solucionaria la crisi catalana.

No ha sigut així, com la realitat actual permet constatar, perquè les lleis, en especial les constitucionals, no venen del cel, sinó que acostumen a ser fruit –com la Constitució del 78– d’un alambinat pacte polític. I si aquest pacte es trenca repetidament –com va passar quan el catalanisme va abandonar l’autonomisme per exigir immediatament l’autodeterminació– el resultat és una greu crisi constitucional. Rajoy proclama amb raó que s’ha evitat la ruptura constitucional –la independència de Catalunya-, però és molt més discutible la seva afirmació (pàgina 323 del seu llibre, ‘Una Espanya millor’) que «avui Espanya continua disfrutant d’una arquitectura institucional estable, això que no valoren els que em retreuen el meu immobilisme».

Una cosa és defensar la llei i una altra creure –com ha fet Rajoy- que només amb una concepció restrictiva de les normes jurídiques es poden resoldre els problemes de «les nacionalitats»,terme molt ambigu amb què la Constitució del 78 es refereix a Catalunya, Euskadi i...

Argumentant fins i tot sembla de vegades un advocat poc honest com quan afirma amb desimboltura que amb la sentència de l’Estatut el Constitucional va superar moltes pressions. ¿De Federico Trillo i la Brunete jurídica que encara dona senyals diaris d’existència?

Rajoy fa bé de prioritzar la llei, però no d’oblidar que mort el pacte polític que la va crear –i amb independència de qui sigui el culpable– el governant prudent ha d’intentar que el pacte fundacional no quedi cada dia més enterrat sota terra. Que CDC passés en els fets de l’autonomisme de Pujol –que pagava per ser “español de l’any” – a l’independentisme d’Artur Mas i que l’única resposta política del PP fossin els recursos al Constitucional i algunes arengues espanyolistes (allò de la nació més antiga del món) indica que Rajoy no va comprendre que les lleis constitucionals són fruit d’un consens que no es pot menystenir de cap manera.

Però Rajoy és un polític assenyat i quan va haver d’aplicar el 155 va reclamar el concurs del PSOE i no va voler liquidar l’autonomia perquè immediatament va convocar eleccions que l’independentisme va tornar a guanyar.

¿Quin és el balanç de la seva gestió en la crisi catalana? No va negociar –fins i tot no va fingir negociar– res amb què no estigués d’acord i es va limitar a esgrimir la llei. I els números són implacables. Quan va arribar al poder el 2011 el separatisme estava electoralment per sota del 20% i quan el va deixar havia arribat al 48%.

Un exemple il·lustra els perquès d’aquest fracàs. Quan va formar el seu Govern del 2016 la situació catalana ja era explosiva. Es podia tenir a la recambra el 155, però Catalunya necessitava gestos de distensió. Rajoy podia haver cridat al seu govern catalans conservadors o centristes que –em consta– haurien acceptat implicar-se per evitar el trauma que s’intuïa.

Però ¿posar en el Govern catalans sense disciplina de partit? Arriscat i la llei no ho exigia. Va preferir nomenar ministra catalana –l’única– a una diputada del seu partit poc coneguda, Dolors Montserrat. L’important era satisfer la quota Cospedal en la singular coalició conservadora que és el PP.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Rajoy tracta també a fons altres temes. El seu èxit davant de la crisi econòmica, la seva sintonia amb la centrista Merkel que va ser qui li va aconsellar (no volia una discussió sobre l’assumpte en el Bundestag) que no demanés el rescat. La seva aposta per la «gran coalició» amb el PSOE el 2016, en la qual volia posar Cs (per debilitar el PSOE)...parla també de la corrupció. Admet que «ha sigut el nostre taló d’Aquiles», però després tot són generalitats exculpatòries. ¿Bárcenas, Paco Camps, Ignacio González? Tret d’error, ni una línia.

Resum: Rajoy explica, amb gran convicció i amb la discreció-sinceritat presumible en un jurista conservador, com va governar Espanya en uns anys difícils. Tan discutible com imprescindible.