Crisi d'identitat de l'OTAN

La commemoració del 70è aniversari de la fundació de l’OTAN s’ha traduït en la cimera de Londres en un encreuament intempestiu de retrets en el qual han sobresortit les figures de Donald Trump i Emmanuel Macron, representants respectius de dues concepcions divergents de l’Aliança Atlàntica. Mentre que per al president dels Estats Units, i en general per al món anglosaxó, el primer assumpte a debatre és l’augment de la contribució europea, la qüestió prioritària per al president de França és definir de nou encuny els objectius i l’estratègia atlantista davant l’amenaça del terrorisme global.

El plantejament nord-americà parteix de la premissa que els europeus són els principals beneficiats per l’existència de l’OTAN i, en conseqüència, han d’aportar més recursos a la defensa comuna; la crítica francesa respon a la impressió bastant estesa que l’OTAN pateix una segona crisi d’identitat. La primera va ser la que va seguir la desaparició de l’URSS i la liquidació del Pacte de Varsòvia; la present té a veure amb la ineficàcia estructural de l’organització per respondre a noves amenaces que escapen a la concepció clàssica de la defensa a gran escala.

Si la confiança impregnés les relacions entre les dues vores de l’Atlàntic, potser seria possible un debat assossegat, però la situació és tot just la contrària. En un clima molt pitjor al que era de preveure quan Trump va arribar a la Casa Blanca, la sola idea que la Unió Europea promogui la creació d’alguna forma d’organització militar autònoma, tot i que associada a l’OTAN, ha contribuït a enrarir l’atmosfera i ha donat ales a l’heterodòxia provocativa de Recep Tayyip Erdogan, membre de l’aliança i, alhora, soci oportunista i client de Rússia. Si a tot això se suma la decisió de Trump de marxar de Londres sense parlar amb la premsa, presumptament ofès per alguns dels seus companys de cimera, només es pot concloure que l’OTAN ha abundat en una insòlita i arriscada imatge de desunió.