Que comencin els jocs

Arrenca la legislatura. Hi ha tant en joc i els desafiaments tan vitals semblen que l’hemicicle de les Corts bé podria passar per un coliseu, on anessin a començar els jocs romans entre el soroll i l’expectació d’un públic famolenc d’espectacle al límit. La constitució de les meses del Congrés i el Senat va primer en el programa. No només comptarà la força sinó les habilitats estratègiques i la sort dels contendents. L’elecció dels òrgans que dirigiran el trànsit legislatiu, en una legislatura marcada per la incertesa d’una majoria clara i la certesa d’una majoria suficient de bloqueig, certificarà el bon estat de la relació entre els dos pretesos socis de govern i mesurarà la disposició dels altres a recolzar, deixar passar o bloquejar.

El silenci s’ha tornat or entre el PSOE i Unides Podem. El soroll i la fúria del juliol ha donat pas a aquesta calma que busca presagiar encara més tranquil·litat. Tots dos semblen fermament decidits a deixar provat, més enllà de qualsevol dubte raonable, que si aquesta vegada no surt l’executiu progressista no serà per culpa seva. Si els possibles socis, gallecs, càntabres, de Terol, canaris o nacionalistes bascos, recolzen les candidates proposades, confirmarem que les negociacions van per bon camí i els vots per a la investidura estan a tocar. 

ERC no hi donarà suport però deixarà passar, cosa que es preveu en qualsevol guió raonable per a la investidura. Els socialistes volen que l’expiació sigui ràpida però els republicans necessiten temps perquè Pedro Sánchez purgui davant dels seus tant cop de volant. A JxCAT i la CUP, en canvi, comencen a tenir problemes d’argument: per tallar el pas a Sánchez no els suposa un problema votar amb Vox, però no entenen i els preocupa que d’altres ho facin també per les seves pròpies raons. 

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

A la dreta també està assegurat un espectacle intens. Un Ciutadans revoltat, que encara no ha entès bé el seu ensorrament del novembre, haurà de decidir si passa de les paraules als fets, si els seus cants de sirena cap als socialistes es converteixen en vots que certifiquin el seu compromís amb una hipotètica majoria alternativa; fer una altra cosa només serà pura propaganda. 

Els populars ja han decidit deixar passar la dreta ultra. Però això únicament reflecteix el seu creixent desconcert davant del dilema que els perseguirà tota la legislatura: no poden deixar que Vox continuï creixent però necessiten la dreta extrema per continuar governant on ho fan. Els urgeix anul·lar Vox per presentar-se com l’única alternativa a la coalició de l’esquerra, però no s’atreveixen a córrer el risc de perdre un soci necessari. El seu temor a Vox pot més que l’evidència dels precedents desastrosos d’altres dretes europees que també van obrir aquesta porta, o l’evidència que Santiago Abascal i els seus no poden permetre’s deixar caure un govern del PP en cap plaça rellevant. La perfídia es paga cara a la dreta espanyola.