Anar al contingut

La negociació política

¿Punts de trobada?

¿Punts de trobada?

Joan Tapia

Ara com ara només un pacte molt difícil i plural del PSOE amb Podem, PNB (i d'altres), i l'abstenció d'ERC, pot aconseguir la investidura

Poques vegades he vist ciutadans tan confusos com després de les últimes eleccions. Uns reaccionen malament al pacte PSOE-UP: ja ho podien haver fet abans i Vox no seria el que és avui. D’altres veuen el futur amb optimisme: al final hi haurà Govern i progressista. I hi ha hipercrítics: és pèssim que Podem, que no està clar que accepti l’euro i que confon progrés amb castigar les empreses, sigui al Govern.

L’escepticisme puja quan s’inquireix pel necessari recolzament –mitjançant abstenció– dels 13 diputats d’ERC: serà difícil governar amb el recolzament del diputat càntabre, el de Terol, els canaris, el BNG, el PNB i a sobre ERC. ¿Pot dependre Espanya d’un partit independentista?   

Però al final és l’única opció per la investidura, tret que el PP abandoni el seu «no és no», cosa que avui sembla impossible. Davant d’aquesta disjuntiva els interlocutors es tornen a dividir. Uns reconeixen dificultats, però opten per aquesta majoria plural i diversa. D’altres la censuren i creuen que seria un desastre. I hi ha els qui rebutgen tant el pacte amb Podem i ERC com la investidura gràcies al PP. ¿Volen noves eleccions? Tampoc, ¿un pacte que desbordi les cúpules partidàries?, ¿un miracle?

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Hi ha desorientació. Però el possible avui és el pacte PSOE-UP amb el recolzament del PNB (i d’altres) i l’abstenció d’ERC. Té perills. Des de la possible incoherència d’una majoria tan plural fins a les fantasies de Podem o l’aventura de voler sumar l’independentisme. Però, si funcionés, també tindria avantatges. Hi hauria Govern. Seria admetre que amb un Parlament tan plural els governs de coalició són obligats. Podria transformar Podem de partit de protesta en governamental...

I seria un pas per assumir la realitat catalana. L’última enquesta del CIS indica que el 44% dels electors van votar el 10-N amb el conflicte català al cap. ¿És assenyat continuar abordant la qüestió com fins ara? El pacte sortiria amb el recolzament dels dos primers partits catalans en les últimes legislatives, ERC (13 diputats) i el PSC (12), que junts sumen 25 escons, més de la meitat dels 48 que Catalunya envia al Congrés. El PSC i ERC tenen avui concepcions molt llunyanes (constitucionalistes o independentistes), però encarnen les posicions més temperades de cada camp. ¿Es podrien aproximar després de les pròximes eleccions catalanes?

En tot cas el que és rellevant avui és si al final hi haurà acord PSOE-ERC. Després de la reunió de dijous entre els dos partits –en la qual per indicació directa de Pedro Sánchez va ser-hi Salvador Illa, secretari d’organització del PSC– el pacte continua sent un objectiu difícil. No obstant, les dues parts coincideixen que s’ha fet un pas endavant. I els comunicats parlen de possibles «punts de trobada».

¿Hi haurà pacte d’investidura? A la direcció republicana asseguren que hi ha voluntat, tot i que això impliqui haver d’afrontar l’atac dels independentistes més hiperventilats i comporti riscos per a les eleccions catalanes que s’hauran de celebrar l’any que ve. Però afegeixen que el pacte només serà possible si el PSOE també està disposat a posar ferms els seus barons «espanyolistes» i a aguantar els atacs de la dreta que cridarà que Sánchez ha traspassat totes les línies vermelles. Al PSOE valoren que els republicans no posin com a condició prèvia per a la taula de diàleg ni el referèndum ni l’amnistia per als condemnats pel Suprem.

Espanya té un greu problema de governabilitat, però hi ha més responsabilitat que a la Gran Bretanya, el bressol de la democràcia

El futur espanyol és confús. Però no es desesperin. Cert que mal de molts, conhort de boigs, però allà està la Gran Bretanya, el bressol del parlamentarisme i la democràcia. En les eleccions del pròxim 12 de desembre es veuran les cares el nacionalisme exacerbat de Boris Johnson, que proclama que el ‘brexit’ és la independència d’Europa, i el socialisme maximalista de Jeremy Corbyn, amb tesis més pròximes a Podem que al PSOE.

Una enquesta solvent dona als conservadors el 43% del vot davant el 30% dels laboristes i el 15% dels liberals que són castigats a més pel sistema electoral. Seria una forta majoria absoluta conservadora i la pitjor derrota laborista de la història. Corbyn ha volgut seduir els districtes més obrers amb un programa esquerrà, però aquests districtes semblen prioritzar el ‘brexit’ mentre que el maximalisme laborista foragita les circumscripcions europeistes de classe mitjana.

A la Gran Bretanya les fantasies de l’independentisme anglès estan fabricant una catàstrofe més greu que els vells somnis del nacionalisme escocès. Malgrat tot, aquí hi ha més responsabilitat.