Anar al contingut

Editorial

El Corredor Mediterrani torna a demanar pas

El model territorial centralitzador fa perdre oportunitats i vesteix de racionalitat la seva ineficàcia

El Periódico

El Corredor Mediterrani torna a demanar pas

Els representants de les patronals de Catalunya, València, les illes Balears i Múrcia s’han reunit aquesta setmana a Elx, en una cita que repeteixen cada sis mesos per constatar quin és l’avenç de les inversions en la construcció de les infraestructures del Corredor Mediterrani, assenyalar les insuficiències i els retards i reclamar insistentment a les successives administracions un esforç més gran.

Després d’un període de falta de compromís per part dels anteriors Governs del PP, l’actual Govern en funcions mostra com a senyals d’un canvi de prioritats la licitació de més de 2.000 milions en obres al corredor l’últim any i mig i la imminent entrada en servei de la variant de Vandellòs, que escurçarà en mitja hora el trajecte ferroviari, a més de prometre una inversió d’uns altres 4.000 milions la pròxima legislatura. Una aportació, pendent que es formi el Govern, que compleixi els compromisos establerts i de l’evolució de l’economia, que hauria de garantir l’objectiu de tenir acabada la infraestructura des d’Algesires fins a la frontera francesa l’any 2025. Un avenç, però insuficient: clama al cel que 27 anys després de l’inici del servei d’alta velocitat a Espanya, els ciutadans i les empreses de les comunitats que, comptant Andalusia, sumen gairebé la meitat del PIB espanyol i una mica més del 50% de la seva població, hagin de pagar un sobrecost en temps i recursos per desplaçar-se entre elles i exportar els seus béns a Europa.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

L’aposta per fer de Madrid l’alfa i l’omega de tota la xarxa de transport a Espanya, de considerar que la competitivitat internacional del país passa per construir una gran metròpoli que absorbeixi i concentri centres de decisió i enllaços nacionals i internacionals, ha sigut un projecte de construcció territorial que en més o menys grau ha marcat la gestió del Govern central sota les administracions de divers signe. Una visió centrípeta que no només genera greuges territorials a les regions que veuen la seva projecció relegada en l’ordre de prioritats, quan no directament ignorada, sinó que fa que el conjunt d’Espanya perdi oportunitats. Un plantejament ineficaç i disfuncional vestit de racionalitat.

Aquesta política territorial miop ha sigut utilitzada fins a l’extenuació per part de l’independentisme català com una de les raons que, segons el seu punt de vista, fa poc menys que irrenunciable la ruptura amb Espanya.  El victimisme que pren Catalunya  com l’única ofesa i un rumb unilateral de ruptura com la solució no és menys equivocat. Hi ha moltes altres comunitats afectades, al llarg de la costa mediterrània en aquest cas, tot i que en altres àmbits territorials com el Cantàbric o l’Espanya interior buidada es puguin argumentar els seus propis greuges amb raons fundades. Acabar amb aquest atzucac no passa en absolut per tombar l’esquena als socis potencials en tants projectes de progrés, sinó en la cooperació, tant constructiva com reivindicativa, amb les comunitats veïnes amb què es comparteixen futur i aspiracions.