El poble gitano a Catalunya

La història del poble gitano està plena d’episodis d’enteresa i tenacitat, al mateix temps que ve marcada per la persecució sistemàtica i la tragèdia, des de la pragmàtica dels Reis Catòlics fins a l’Holocaust. És una història plena de tabús i prejudicis, un estigma que ha recorregut els segles des de l’origen de la comunitat al segle X, a l’Índia. El poble gitano s’ha anat adaptant a les circumstàncies i ha mantingut, amb les peculiaritats pròpies de cada regió, el sentiment de pertinença a una cultura singular. A Catalunya, es commemora des del 2016, quan es van complir 600 anys del primer document escrit que certifica l’arribada d’una família gitana a Perpinyà, la presència de la comunitat romaní que, precisament a la capital del Rosselló, destaca per ser la que encara manté viva la llengua catalana.    

 

Quan el conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, Chakir el Homrani, va presentar aquest any el quart Pla Integral del Poble Gitano, va anunciar que els objectius eren «millorar la imatge social i lluitar contra l’antigitanisme i els estereotips». Certament, l’Administració catalana ha posat en marxa moltes iniciatives per reconèixer no només la presència dels gitanos a Catalunya sinó el seu llegat cultural, però només l’enunciat d’intencions ja ens informa que els propòsits, anys després, continuen sent els mateixos. És a dir, continuar reivindicant una comunitat que en la majoria dels casos viu marginada o sotmesa pel racisme. Catalunya, en general, i Barcelona, en concret, li deuen molt al poble gitano, no només la tradició musical de la rumba, sinó també la incorporació de paraules tan usual com xaval, paio o calés. Forma part de la identitat del país. I és necessària la reivindicació constant d’una comunitat que, com s’explica al ‘Més Periódico’ amb motiu del dia de l’arribada del poble gitano, aquest 26 de novembre, es manté viva i lluita per revertir els tòpics i reclamar els seus drets i una presència més intensa en tots els àmbits de la societat.