Por a ERC

Al juliol passat, davant del fracàs de la investidura de Pedro Sánchez, el portaveu republicà Gabriel Rufián va advertir que tornar a intentar-ho al setembre, un mes dominat per l’agitació de la Diada, «ens complica la vida a tots», i que, després de la sentència del procés, «seria molt difícil fer política». En la segona votació, després de retreure al PSOE i Podem que «tota l’esquerra es penedirà d’això d’avui», ERC es va abstenir sense cap condició. ARufián se’l pot criticar pel seu anterior vandalisme parlamentari i se li poden retreure una multitud d’improperis, però el seu avís no era per farolejar. Pocs com ell saben fins a quin punt l’independentisme fluctua sota els sotracs emocionals o per la força d’un tuit. Tot i així, no deixa de sorprendre que tot siguin pors ara per repetir aquesta abstenció i, en canvi, al juliol els republicans es mostressin tan mansos quan des del primer minut van qualificar el judici de farsa i van donar per feta una sentència condemnatòria. És clar que l’independentisme mai s’ha mogut amb paràmetres de racionalitat i coherència, sinó a força de fogonades i desafiaments.

Notícies relacionades

L'espionatge rus va utilitzar Catalunya per desestabilitzar Espanya

Tsunami Democràtic demana al Barça i al Reial Madrid col·locar una pancarta amb el 'Sit and talk' en el clàssic

Ni Sánchez ni Pablo Iglesias es van prendre seriosament l’advertència de Rufián i la setmana passada van vendre massa aviat la pell de l’os. Però això no significa necessàriament que ERC hi voti en contra. El que reclama és que li donin alguna cosa, exigeix teatralitzar el diàleg, perquè hi ha por en la direcció que la seva actitud pragmàtica sigui llegida entre les bases com una renúncia. La consulta del pròxim dilluns és més un pont cap a l’abstenció que un batzac anticipat perquè la pregunta és ambigua i serà el Consell Nacional del partit el qui prengui l’última decisió. Si al juliol no hi va haver consulta a la militància i ara sí és perquè internament hi ha divisió en la línia estratègica. Dirigents com Sergi Sabrià, Marta Vilalta o Roger Torrent voldrien posar condicions més clares a aquesta negociació, que el PSOE difícilment podria acceptar, mentre Rufián, Pere Aragonès o l’exportaveu Joan Tardà prefereixen una cosa més genèrica per no bloquejar.

La realitat, tot i que els republicans es resisteixin a acceptar-la, és que aquest diàleg mai conduirà a negociar un referèndum d’independència. Sánchez, igual com Mariano Rajoy, ni vol ni té a les mans la sobirania nacional. A més, el punt 9 del preacord entre el PSOE i Unides Podem és molt taxatiu al situar les fórmules d’«entesa i acord sempre dins de la Constitució». Per tant, és ERC qui elevant o no les seves exigències acabarà en l’abstenció o votant en contra juntament amb JxCat i la CUP. El màxim que podria demanar seria tornar al document de Pedralbes, però el PSOE va sortir escaldat d’aquest episodi, que va acabar en la crisi del «relator» i l’avanç electoral. Així doncs, malgrat la predisposició de Rufián, com que la política independentista continua sotmesa als sotracs emocionals del moment la incertesa durarà fins al final. ¿Què passarà, per exemple, si Quim Torra és inhabilitat pel TSJC poc abans de la investidura? Pròximament veurem si ERC és capaç o no de marcar un rumb propi.