Governar l’autogovern
Portem més d’una dècada en què el que és essencial per a la ciutadania sempre s’ha menyspreat
La legislatura que acaba de concloure a Catalunya va néixer marcada per les brases del procés. Pere Aragonès va ser investit en segona volta, el maig del 2021, després d’un acord in extremis d’ERC amb Junts i la CUP. Al cap de pocs mesos, els anticapitalistes, cada vegada més desdibuixats per la seva crisi interna, van deixar de recolzar el Govern. Un any més tard, Junts, en part com a resposta a la inhabilitació de Laura Borràs, va abandonar l’Executiu.
A qualsevol país normal, el president s’hauria sotmès a una moció de confiança o hauria convocat eleccions. Aragonès no va fer ni una cosa ni l’altra. El va salvar que va poder aprovar pressupostos el 2023, gràcies al suport de socialistes i comuns. Però això només ha servit per allargar l’agonia, amb un Govern molt dèbil i tots els problemes (educatius, sanitaris, habitacionals, energètics, climàtics, etcètera) esclatant-li alhora.
L’atac de banyes de Colau
Finalment, l’atac de banyes d’Ada Colau a Barcelona, al quedar-se fora del govern municipal, ha arrossegat En Comú a votar en contra dels pressupostos catalans per a aquest any. La mesura de pressió sobre ERC se’ls ha escapat de les mans, ja que Aragonès ha preferit evitar una hemorràgia electoral major del seu partit el 2025, creient il·lusòriament que així tallaria el pas a Carles Puigdemont.
Les autonòmiques del pròxim 12 de maig seran les primeres des del 2012 que no tindran cap atribut més. Aquelles van ser les primeres que el sobiranisme, sota la presidència d’Artur Mas, va batejar de plebiscitàries. Totes les convocatòries següents van estar marcades a foc pel procés. El 2015 es va plantejar com un plebiscit sobre la independència. I les del 2017, després del fals referèndum de l’1 d’octubre, van ser aferrissades. En les anteriors del 2021, tot i que l’independentisme ja estava més que trencat, els seus partits seguien presoners del bloquisme. A ERC, tot i que ja no parlaven de plebiscit, es prohibien taxativament pactar amb el PSC. Però això ja ha canviat. A Barcelona, per exemple, Xavier Trias estava disposat a pactar amb Jaume Collboni, tot i que finalment serà ERC qui governi amb els socialistes. Per la seva banda, Pere Aragonès no descarta absolutament res per a la pròxima etapa, tot i que els republicans abjuren que no investiran mai Salvador Illa. Costa a hores d’ara creure’s les promeses de ningú.
En qualsevol cas, el que s’obre aquest 12 de maig és l’oportunitat de governar l’autogovern, valgui la redundància, és a dir, de centrar el debat de les polítiques en aquelles competències de la Generalitat. Pot semblar una obvietat, però portem més d’una dècada en què el que és essencial per a la ciutadania sempre s’ha menyspreat. La mostra més escandalosa és com de malament s’ha previst l’atroç sequera que patim. No s’ha fet gairebé res des que José Montilla, sota l’últim tripartit, va governar.
Catalunya viu col·lectivament un moment molt anguniós. Avui se situa a la cua d’Espanya en molts temes, des de l’educació fins a les renovables. La nostra autonomia gestiona un pressupost enorme, però la mediocritat ofega l’excel·lència, i no hi ha un projecte de país. Hem continuat perdent oportunitats, per exemple, amb el rebuig a l’ampliació de l’aeroport o els retards en multitud d’infraestructures, en què l’Estat també va sempre amb retard.
Les primeres normals
Aquestes eleccions poden ser les primeres normals des de l’any 2010, en què s’abandonin els vetos creuats i es discuteixi sobre el que de veritat importa. Catalunya està òrfena de polítiques útils. L’únic factor de distorsió és la candidatura de Puigdemont i el seu desig de restitució com si el temps s’hagués congelat el 2017. Però el seu lideratge sens dubte és molt fort, i l’error del PSOE amb l’amnistia l’ha ressuscitat.
En aquests moments ja no es pot descartar que guanyi les eleccions o que aconsegueixi un gran resultat. En aquest cas, la càrrega de la prova tornaria a situar-se sobre ERC. ¿Es deixaria arrossegar pels cants de sirena de la unitat independentista? Seria un desastre que la societat catalana caigués de nou en la melancolia. Catalunya no té més temps per perdre.
