Reconeixement a una dona de lletres
Parlem de Montse Watkins
Enamorada del cine del director japonès Yasujiro Ozu, potser el seu somni va ser viure dins d'una de les seves pel·lícules, una cosa que d'alguna manera va aconseguir
Un grup de dones dinen sota els cirerers d’un parc de Kyoto (Japó).
Tinc una amiga que va néixer a Burgos però que es va enamorar amb tal intensitat de la llengua i la literatura japoneses que va decidir deixar-ho tot i marxar al Japó. D’això fa 30 anys i segueix allà, és professora a la Universitat Sofia de Tòquio i una de lestraductoresmés prestigioses de literatura japonesa al castellà. Sovint, quan em refereixo a ella, em pregunten si està casada amb un japonès. No ho està, tot i que de vegades quan parla de la seva relació amb el Japó utilitza la paraula’matrimoni’,de la mateixa manera que al comptar la seva peripècia vital sol fer servir el terme’vocació’.És una dona sàvia, a més de crítica i compromesa. Es diu Elena Gallego Andrada. Va ser ella que fa uns quants anys, durant un sopar a Tòquio, em va parlar per primera vegada deMontse Watkins.
Montse Watkins va ser una barcelonina enamorada del cine del director japonès Yasujiro Ozu, que als 30 anys va decidir traslladar-se al Japó per estudiar la cultura japonesa. Potser el seu somni va ser el de viure dins d’unapel·lículadel seu estimat Ozu, cosa que d’alguna manera va aconseguir. Watkins va ser pionera de la traducció literària declàssics nipons, així com escriptora i articulista. Els últims anys de la seva vida els va passar aKamakura, lloc emblemàtic del Japó, on va adoptar la formatradicionalde vida, i també la vestimenta –ja en desús– dels artesans del lloc, i es va dedicar a treballar incansablement mentre assumia elcàncerque acabaria amb la seva vida. Va morir el 25 de novembre de l’any 2000.
Rescatar delsilencila tasca intel·lectual de Montse Watkins ha sigut un dels afanys d’Elena Gallego des de fa anys. Per això es va aliar amb la periodista i directora de documentalsChelo Álvarez-Stehleper fer realitatCuentos de Kamakura, un documental que comença a cobrar forma i del qual parlaran per primera vegada a Barcelona, coincidint amb el Dia Internacional contra laViolència de Gènere. Perquè el silenci pot ser també una forma de violència. I trencar-lo, un acte de justícia.
