Cel·les

El director de Comunicació de l’Institut Nacional d’Estadística, Donald Peña, va afirmar que per fer l’estudi de mobilitat que es porta a terme des de dilluns a dijous es divideix el territori «en cel·les». No podia utilitzar una expressió més encertada, perquè –tot i la promesa d’anonimat–  el fet és que aquests dies vivim sota la pressió d’estar vigilats, encerclats, tancats en una presó digital de la qual no podem escapar. Sí, ja ho sé: no és una novetat. Parles amb algú d’un viatge a Creta, posem per cas, i al cap de poc temps (segons) ja tens ofertes de creuers al teu ordinador.

Però aquesta persecució, aquest control, ara és explícit, organitzat, universal. ¿Què n'han de fer de la meva vida, de saber allà on vaig o deixo d’anar, de conèixer els secrets més pregons o les meves ocultes aficions i desitjos? ¿Seré només una xifra o algú utilitzarà les dades per programar el meu destí? Dilluns vaig tenir l’estranya sensació de ser observat per un ‘voyeur’ que mou els fils. Dimarts, vaig decidir apagar el mòbil fins divendres. Estic il·localitzable, desaparegut. Sí, ja sé que és una victòria ingènua i esquifida. Potser només ens queden aquests inútils, excèntrics gestos.