Retorn al passat a Amèrica Llatina

Un vendaval de canvis creua Amèrica Llatina en totes direccions. El que va començar sent un replegament conservador després de més d’una dècada de programes reformistes triomfants s’ha convertit en un veritable huracà querestableix el vell ordre social o almenys ho pretén de la mà de polítics que, amb major o menor intensitat, se’ls pot considerar seguidors ideològics i aliats segurs del president dels Estats Units, Donald Trump. Res del que passa de Colòmbia a Xile i de l’Equador al Brasil és aliè al rearmament polític d’una extrema dreta que és alhora neoliberal en economia i il·liberal en el seu compromís democràtic, que enyora potser l’ombrívol continent de les dictadures i l’autoritat a les casernes.

Els esdeveniments que se succeeixen aquests dies a Bolívia abunden en una realitat prou coneguda: la ingerència de l’Exèrcit i de la policia en el funcionament de les institucions i la usurpació de facto del poder per forces ultraconservadores que rescaten les pitjors tradicions de la història i la política llatinoamericanes, incloses les apel·lacions a la religió. Amb característiques socials diferents en cada cas, però amb l’objectiu final comú de neutralitzar programes reformistes, es pot dir una cosa semblant de les crisis a Xile, el Perú i l’Equador, de l’orientació ideològicad’Iván Duque  a Colòmbia, dels dubtes que s’insinuen al Paraguai. I per sobre de tots aquests casos, s’ha de remarcar el lideratge del president del Brasil, Jair Bolsonaro, en la nova configuració de l’escenari llatinoamericà.

Nova-vella estratègia

Avui no és exagerat parlar d’uncert retorn al passat perquè la reacció neoconservadora té el seu ancoratge principal a la Casa Blanca, del tot decidida a revertir l’herència de Barack Obama costi el que costi. Tot resulta familiar en aquesta nova-vella estratègia, inclosa l’excepció argentina amb la tornada a la presidència d’un peronisme polièdric i sovint indesxifrable. Res del que ocorre s’allunya i deixa de recordar episodis anteriors viscuts pels països llatinoamericans, per societats en les quals moltes vegades l’opulència i l’economia de subsistència amb prou feines estan separades per l’amplada d’un carrer.

Ni el desprestigi irreversible de propostes radicals en decadència –Cuba, Veneçuela, Nicaragua– ni els errors acumulats pel reformisme legitimen tornar al passat i, encara menys, justifiquen dipositar en les ofertes ultraconservadores un gram d’esperança. Les desigualtats punyents que caracteritzen el gruix de les societats d’Amèrica Llatina sónconseqüència directa de l’ocupació històrica de l’espai polític per líders sotmesos a minories que han litigat pel poder, se l’han repartit al seu aire i han buscat sempre l’ajuda dels generals. Que quan semblava possible una moderada correcció d’aquestes inèrcies reapareguin els vells hàbits, és la pitjor de les notícies perquè suposa bloquejar la possibilitat prevista no fa tant temps que era factible atenuar les pitjors injustícies de la dualitat social.