Macron remata l'OTAN

Amb 70 anys a la seva esquena,l’OTAN  ja s’encaminava queixosa cap a la Cimera que acollirà Londres els pròxims dies 3 i 4 de desembre. I per si no fossin suficients les xacres que presenta a hores d’ara, les recents declaracions a ‘The Economist’ del president francès, Emmanuel Macron, acaben de donar-li la punta al proclamar la seva «mort cerebral».

No és, sens dubte, la primera vegada que es qüestiona la seva vigència. N’hi ha prou amb recordar com, després de la implosió del’URSS  (1991) i el desmantellament del Pacte de Varsòvia, ja hi va haver veus molt clares reclamant la necessitat de posar fi a una organització que en la seva essència s’havia creat per tenir als EUA dins, a Alemanya sota i a l’URSS fora. Semblava arribat el punt d’agrair-li els serveis prestats com a paraigua de seguretat sota el qual s’han arrecerat la major part dels països europeus occidentals, la qual cosa va permetre a molts d’ells concentrar-se més en el seu desenvolupament, comptant que Washington vetllava per la seva seguretat. Però aquesta cara tenia també la seva creu, ja que acceptar aquest esquema ha suposat prolongar una minoria d’edat europea que ara passa factura.

Permanent fugida cap endavant

No obstant, lluny de posar-li fi, el que hem viscut des d’aleshores ha sigut una permanent fugida cap endavant del’Aliança, que inclou l’entrada de nous socis (buscant la protecció contra Moscou) i la seva reconversió en organització de seguretat global (assumint un protagonisme desproporcionat en la «guerra contra el terror»). Al marge de les dissensions internesdissensions internes entre els seus 29 membres (marcades sobretot per la persistència d’anacrònics regustos nacionalistes i la fractura entre europeistes i atlantistes), vist des de la Unió Europea, el més destacat d’aquest procés és entendre que, per comoditat d’uns i falta d’ambició d’altres, avui estem escassament dotats per fer front a les amenaces i riscos que ens afecten i encara continuem subordinats a un aliat cada vegada més reticent a assumir la part de la càrrega que li correspon (Trump ha qualificat l’Aliança d’obsoleta, oblidant els beneficis que li ha reportat a Washington durant dècades).

El fet és que ni tan sols Macron s’ha atrevit a sortir d’aquest marc. Per molt que pugui desitjar una Europa de la defensa amb veritable autonomia estratègica, no s’ha desmarcat de l’habitual tornada que repeteix insistentment que tot el que es faci en la Unió és complementari (no alternatiu) a l’OTAN. I probablement ho hagi plantejat així perquè, d’una banda, és conscient de les carències europees en matèria de defensa i, més encara, de què cap país en solitari pot superar els desafiaments i amenaces actuals. A això s’afegeix que, sense la Gran Bretanya, les capacitats del conjunt disminueixen (d’allà el seu afany per comptar des de la seva arrencada amb Londres en la Iniciativa Europea d’Intervenció). En definitiva, ja que ni el camí recorregut fins aquí –amb la Política Comuna de Seguretat i Defensa (PCSD) i la Cooperació Estructurada Permanent (PESCO)– ni el repunt nacionalista d’aquests últims anys permeten imaginar que, a curt termini, la Unió pugui comptar amb una capacitat de defensa autònoma, Macron també assumeix que no hi ha més remei que continuar explicant amb l’OTAN per un temps.

L’afany protagonista de França

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Arribats a aquest punt, amb una OTAN que té més passat que futur, també es pot preguntar-se per les raons que han animat Macron a remoure unes aigües tan turbulentes. I, una vegada més, el que destaca ésl’afany protagonista que caracteritza una França que ja es veu com l’únic membre del club amb seient permanent en el Consell de Seguretat de l’ONU, amb dret de vet i amb un arsenal nuclear. Una França que, com ja ha ocorregut en algunes de les seves recents intervencions en el Sahel, es llança a prendre decisions per separat (el mateix que atribueix a altres com Turquia), sense esforçar-se a aconseguir consensos comunitaris més sòlids. I per això tampoc estranya que s’hagi trobat immediatament amb la reacciód’Alemanya  (la mateixa Angela Merkel ha qualificat les declaracions de Macron com a «intempestives» i el seu ministre d’Exteriors ha tornat a insistir en la plena vigència de l’OTAN). Problemes de família, amb un membre volent potenciar el seu poder nacional a través del reforçament de la Unió i amb un altre encara calibrant si deixa enrere els seus complexos històrics i s’atreveix a posar el seu poder econòmic al mateix nivell del polític.

Als altres tan sols ens queda envejar els països de la Unió que tenen dirigents amb visió estratègica.