IDEES
El silenci de Bill Evans
bill-evans-1-fma
Les novel·les que parlen de jazz són, sobretot, novel·les sobre músics de jazz. Amb la seva tendència a l’abstracció, la música no es deixa reduir fàcilment en paraules. El músic de jazz, en canvi, ha tingut tradicionalment una atracció pel costat fosc que sembla traduir les contorsions i replecs del que toca. La vida i la música s'hi barregen d'una manera que és indestriable i perillosa. «Esto lo estoy tocando mañana», deia el protagonista d‘El perseguidor’, de Julio Cortázar, aquest relat sobre un saxofonista arrossegat per les addiccions.
La música de Bill Evans és poc present al llibre ‘Interval’, d’Owen Martell, domina més el seu silenci, però està tan ben plasmat que el retrobem després en el seu piano
La novel·la ‘Interval’, de l’escriptor gal·lès Owen Martell, que publica Edicions de 1984 (en traducció de Marc Rubió), també s’obre amb una cita dislocada de Miles Davis: «No toquis el que hi ha, toca el que no hi ha». El que no hi ha, en aquest cas, acaba sent el silenci de Bill Evans, un dels pianistes més influents del jazz del segle XX. La història va així: l’estiu de 1961, Bill Evans havia consolidat un trio fabulós, juntament amb el bateria Paul Motian i el contrabaix Scott LaFaro. Havien gravat un disc, amb èxit, i acabaven de fer una sèrie de concerts al Village Vanguard, de Nova York, en què aconseguien un so diferent, com una versió més íntima del bebop. Bill Evans era un pianista retret, i el contrabaix de Scott LaFaro era tot el contrari: dinàmic, gairebé violent, el seu estil s’equilibrava molt bé amb la timidesa aparent del piano.
Malauradament, deu dies després d’aquell concert Scott LaFaro va morir en un accident de cotxe. Només tenia 25 anys. ‘Interval’ vol narrar el que va viure Bill Evans després d’aquesta pèrdua brutal. Abatut i addicte a l’heroïna, va desaparèixer del món durant sis mesos per fer el dol pel seu amic. El mutis del pianista, l'intent de posar una distància física i mental amb el que viu, és descrit per Owen Martell amb una prosa calmada, que explora el seu passat familiar i obté moments d’una precisió al·lucinada, gairebé hipersensible. La música de Bill Evans hi té poca presència, hi domina més el seu silenci, però està tan ben plasmat que el retrobem després en el seu piano. I li fem l’homenatge d’escoltar-ho de nou, com si fos nou.
