14 jul 2020

Anar al contingut

Panorama postelectoral

Qui no té tall rossega els ossos

Qui no té tall rossega els ossos

Sergi Sol

De cop i volta, o gràcies a la patacada, canvi de guió. Si l'aposta és sincera, haurà de deixar de menysprear l'independentisme i respectar la voluntat dels catalans, els resultats i els representants del seu Govern.

Com li vas dir al seu dia a Rajoy, l’únic –o, a tot estirar, el principal– responsable de la repetició electoral has sigut tu. En el teu cas, es pot dir que majorment, ja que Rajoy no va tenir opció. Va convocar eleccions perquè no hi havia cap suma possible. I va millorar ostensiblement el resultat. Pedro, tu sí que vas poder aconseguir la investidura. Però vas vetar Iglesias, tot i que tampoc és que ell estigués gaire fi, i vas menysprear ERC, mossegant la mà que et va encimbellar al poder.

En quin embolic t’has ficat. Fins i tot Rajoy va millorar els resultats, tot i que, si per tu fos, hauríem tornat a votar fins a no se sap quan. Especulant amb la demoscòpia t’has pegat una trompada. Vist el que es va dir en campanya semblava que tot es fiava a la patriòtica abstenció del PP. Com el que exigeix almoina a qui, al seu dia, l’hi va negar; amb gosadia i valentia, això sí. De cop i volta, o gràcies a la patacada, canvi de guió. Veurem si el preacord amb Podem, ara en temps rècord, és teatre o només es tracta de sufocar unes bases a qui pactar amb el PP els assenta com un afartament d’oli de ricí. Si l’aposta és sincera, haurà de deixar de menysprear l’independentisme i respectar la voluntat dels catalans, els resultats i els representants del seu Govern.

El pacte patriòtic de l’Ibex sempre cotitza a l’alça. El Santiago i tanca Espanya tornarà amb fúria, amb pressions redoblades. Al seu dia, l’aposta va ser Ciutadans. Voler entregar el futur d’Espanya a un individu com Rivera espanta. Bé, espantava.

Joc brut

S’ha de dir que la victòria de Sánchez, tot i que cranquera, ha tornat a ser clara, en bona mesura gràcies a Vox. Malgrat deixar-se alguns diputats, ha guanyat folgadament, mentre que la patacada d’Albert Rivera ha deixat aquest nu. Tot i que, en aquesta ocasió, sense cap censura, se li ha vist tot. Aquesta vegada no ha posat en pilotes; s’ha quedat en pilotes. Fins al punt que a Catalunya s’ha forjat la seva derrota més vistosa, malgrat els seus 36 diputats al Parlament. Rivera s’ha cavat solet la fossa amb el pitjor estil de fer política vist fins ara. Ningú ha sigut tan roí com Rivera en l’exercici de la política. Un estil enredaire, com aquell jugador a qui tothom acaba detestant per les seves martingales i el seu joc brut. Al final, tanta iniquitat, unida a la falta de sensatesa, ha fet efecte. Tot i que tristament també ha creat escola. N’hi havia prou d’escoltar Casado. Si hi ha un consens transversal avui a Catalunya, fins i tot més gran que el referèndum acordat, és la satisfacció per la trompada de Ciutadans. Fins i tot a Espanya. Almenys en això coincideixen la major part de catalans i espanyols. En alguna cosa s’havia d’estar d’acord. Qui no té tall rossega els ossos

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

El patacada de Rivera no salva el PSOE; a tot estirar, és un consol temporal. El mal aliè no cura, però alleuja. Fins que toqui moure fitxa i tornem a trobar-nos en la mateixa situació. A Catalunya ha tornat a guanyar ERC i l’independentisme ha crescut. ¡Carai, el suflé! Però ha crescut per l’extrem igual com ho ha fet la dreta a Espanya. Mentre a Espanya rugeix l’extrema dreta, cada vegada més desacomplexada, el PSOE camina a les palpentes. Ahir firmava la declaració de Pedralbes i en aquestes eleccions s’ha acostat, com mai, a les tesis de la pitjor dreta en molts anys. I per aquest camí no se sufocarà res, només s’eixamplarà una bretxa que ja va denunciar al seu dia el president Montilla. Tot i que em sembla que d’aquell PSC ja queda poca cosa o potser res o gairebé res. No imagino avui Iceta dient, com Montilla anys enrere: «Et volem molt, Pedro, però encara volem més Catalunya».