López Obrador imita Trump

El pitjor que es pot dir d’Andrés Manuel López Obrador és que agrada a Donald Trump, qui el va qualificar fa poc de «gran president». Li agrada perquè parla com ell i juga al seu equip en la guerra a la migració. AMLO, com l’anomenen a Mèxic, sembla extraviat des de fa tres setmanes, quan pistolers del càrtel de Sinaloa van prendre la ciutat de Culiacán, van aixecar barricades, van capturar policies convertint-los en ostatges i van tancar l’aeroport en protesta per la detenció d’Ovidio Guzmán, el fill del Chapo, condemnat a cadena perpètua als EUA. El Govern mexicà va ordenar alliberar-lo. Va ser una derrota de l’Estat, i un pèssim precedent. Els altres càrtels ja saben com han d’actuar en cas que en detinguin un dels seus.

AMLO va assumir el càrrec el desembre del 2018 al capdavant d’una plataforma de centreesquerra i embolicat en una esperança de canvi. Les seves promeses medul·lars eren acabar amb la violència, la impunitat i la corrupció, a més de combatre la pobresa endèmica en un dels països més desiguals del món. Ha passat un any i no ha aconseguit revertir la tendència. No només és Culiacán, i les set versions oficials contradictòries ofertes, és l’assassinat de nou membres de la família mormona LeBarón, d’origen nord-americà i assentats a Mèxic des de fa anys –sis nens i tres dones–, cremats vius per narcos aliats de Sinaloa.

La recrudescència de la violència ha despullat el Govern d’AMLO, que sembla que va sense rumb. Els seus rivals van dir que la política de «més abraçades, menys trets» era una oferta d’amnistia encoberta. És injust culpar-lo, ja que l’herència rebuda és catastròfica. Els seus antecessors en el càrrec, Felipe Calderón (PA) i Enrique Peña Nieto (PRI), sumen 234.000 morts durant els seus mandats. L’any 2017 va ser el més violent. No sembla que estiguin en posició de donar lliçons.

Els objectius predilectes

Els periodistes i els defensors dels drets humans són els objectius predilectes de la narco-política i dels narcos. Va ser l’aposta de mà dura de Calderón la que ha generat aquest desastre. Ell va ficar l’Exèrcit en una batalla en la qual abunden les violacions dels drets humans. Hi ha prop de 40.000 desapareguts. Des del 2007 s’han descobert més de 1.300 fosses clandestines. Mèxic sembla Colòmbia fa 20 anys, ple de càrtels de la droga i de víctimes de tots els actors. Hi ha zones del país on no hi ha l’Estat. Malgrat que és aviat per condemnar-lo, corre un rum-rum que no beneficia AMLO: va deixar de ser el salvador per convertir-se en un més en el poder.

López Obrador té un aire a Trump. És populista, es presenta com un antisistema, o antielits, quan en forma part. El recolza fins i tot Carlos Slim. En les seves compareixences davant els mitjans actua com un predicador; hi ha més sermó que notícies. Afirma que es dirigeix al poble directament perquè la premsa està venuda (a les elits). Per ell, els informadors són comparses, però ara els ha convertit en els seus enemics. Són habituals els insults i les desqualificacions (igual que Trump). És irresponsable dir aquestes coses en un país on la professió d’informar és d’alt risc. Des de l’any 2000, han sigut assassinats més de 130 periodistes.

Enclavat en el passat

Notícies relacionades

Cent homicidis al dia: el 'narco' aterreix Mèxic

Una matança i dos funerals per als LeBarón

El problema d’AMLO és que va arribar al poder amb el seu cap parat de del 2006, quan va perdre l’elecció davant Calderón, que va atribuir a un frau massiu, una opinió bastant estesa. El Mèxic al qual creu pertànyer no existeix; avui és un altre, passat per la violència i el descrèdit de l’Estat. Potser per això no troba la tecla per solucionar els problemes, té un desfasament vital de 13 anys. Enmig de la crisi per la matança dels LeBarón i amb Trump oferint tropes, no se sap bé si com a amic o invasor, AMLO es va deixar fotografiar amb una estrella del beisbol als EUA i piloter dels Astres de Houston, José Luis Urquidy, que és de Sinaloa. La seva política informativa també pertany a una altra època.

A Colòmbia li va costar dècades firmar la pau amb les FARC, però la violència continua disfressada de crim comú. Són societats que surten del conflicte destrossades, políticament i moralment. López Obrador sap qui és el seu votant i el llenguatge que entén. La guerra contra la premsa arriba en un moment en què els mitjans de comunicació van perdre credibilitat perquè impera la por, l’autocensura i una cultura de no molestar. Els morts, ferits i exiliats són el recordatori d’allò que els passa als qui desafien el poder, sigui quin sigui el seu rostre.