La necessitat de paritat i feminisme a les institucions

Fa uns dies l’Ajuntament de Barcelona va comunicar haver aconseguit la paritat en les seves gerències: 19 dones, 19 homes. De la mà del nou consistori i liderat per Sara Berbel en la gerència municipalSara Berbel, aquest ajuntament ha aconseguit, per primera vegada en la seva història, que l’estructura gerencial s’aproximi molt més a la realitat social. És una gran notícia que, sens dubte, ha partit de la voluntat expressa d’un govern que, manifestant-se feminista, sap que és important desplegar estratègies proactives per identificar quines són i on estan les persones que podran exercir millor aquesta responsabilitat en la institució independentment del seu sexe.

Els espais de poder són, sens dubte, els llocs on les estructures patriarcals queden exemplificades de manera més descarnada. La desigualtat estructural entre homes i dones influeix en diferents aspectes que acaben provocant que el percentatge de dones en posicions de decisió institucional sigui infinitament menor que el d’homes. I no és qualsevol cosa; parlem de prendre decisions sobre pressupostos, infraestructures, etc., que condicionen la vida de la ciutadania. La major invisibilitat dels currículums femenins, les estructures hegemòniques que privilegien als homes gairebé per «tradició» i també l’educació que rebem sovint les dones, que penalitza l’ambició, i l’interès pel poder, són algunes de les raons que influeixen en aquesta situació. És obligació dels poders públics posar en marxa mesures que reverteixin aquest escenari que genera un biaix que en cap cas té relació amb la vàlua o la capacitat professional. Per això aquesta mesura trenca amb l’anomenat ‘sostre de vidre’ legitimant les dones a aconseguir les més altes cotes de responsabilitat en aquesta institució; serà un bon model a emular per part d’altres institucions o organitzacions socials.

D’altra banda, ha de ser, necessàriament, un bon auguri per a les polítiques municipals. Està àmpliament demostrat que els equips mixtos són els que millor lideren i funcionen. Lògicament, la diversitat en posicions i punts de vista enriqueix el desenvolupament i la presa de decisions i, de nou, en aquest punt és on hem de tenir clara l’aposta feminista en el lideratge. La paritat és imprescindible, però no suficient per garantir un lideratge feminista. Serà necessari que els lideratges s’orientin cap a nous valors i actituds que deixin enrere la prepotència, l’autoritarisme i, en definitiva, el model hegemònic sustentat majoritàriament per homes –encara que no només– durant segles. És evident que l’exercici dels lideratges tradicionals només ens ha portat a l’escalada en les mostres de poder, al tacticisme i a la lògica del vèncer en lloc de convèncer.

Nous models de lideratge

Els lideratges feministes estretament relacionats amb els que anomenem lideratges transformacionals pretenen una nova forma de concebre el món que sens dubte requereix –molt abans que de competències tècniques– d'empatia, capacitat negociadora, altruisme, dosis importants d’autocrítica constructiva i fugir de la set de venjança. És important comprendre que els lideratges feministes no són encarnats només per dones.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Aquesta nova forma d’entendre l’exercici del poder està en mans d’homes i dones i aquí es troba la riquesa de la diversitat. Les dones som tan capaces com els homes de prendre decisions difícils i de prioritzar l’àmbit professional quan ho desitgem o quan cal. Ens eduquen per construir-nos en un determinat model de dona: sensible, empàtica, cuidadora, però alhora també insegura, no confrontadora i vulnerable. Als homes els eduquen per ser valents i decidits, però alhora prepotents i autoritaris.

En el context patriarcal han tingut més veu i prestigi la masculinitat i la seva forma tradicional d’entendre-la. Les competències majoritàriament associades a l’educació femenina han estat fins fa ben poc invisibilitzades i injuriades i ara, quan es mostra gairebé com una tràgica evidència que hem de canviar el guió, ha d’emergir aquesta mirada feminista: valenta i decidida, però alhora empàtica i autocrítica; tots i totes creixem encotillats en aquests clixés que ens dificulten arribar a ser qui volem ser. No obstant això podem fer-ho. Despullar-nos progressivament d’aquesta mirada estereotipada i construir aquests nous models de lideratge que trenquin amb construccions i prejudicis binaris per a homes i dones.