Món àrab

Sectarisme gastat

La fetitxització de les divisions identitàries simplifica les anàlisis sobre el Pròxim Orient

Es llegeix en minuts
Sectarisme gastat

Diverses anàlisis referides al món àrab pateixen diverses afeccions, la gran majoria derives d’una visió orientalista i altrificadora que ha adoptat moltes dimensions. Una és una manifesta fetitxització de les divisions identitàries en tribus, ètnies, sectes i grups religiosos. Com també passa amb el conflicte palestinoisraelià, simplificat fins a l’extrem com un entre jueus i àrabs, els comentaris sobre països com el Líban o l’Iraq molt poques vegades ometen referències a un concepte que aquests últims anys s’ha tornat encara més gastat: el sectarisme.

Es recorre a explicacions sectàries a l’analitzar la denominada‘nova guerra freda del Pròxim Orient’:¿quin millor argument per explicar la competició entre dues potències regionals, com són l’Iran i l’Aràbia Saudita, que una bretxa centenària al cor de l’islam? ¿Quina raó més poderosa per explicar el caos en una regió que les pulsions identitàries no només dels seus líders, sinó també dels habitants? La nostra missió civilitzadora no va tenir, pel que sembla, èxit al sud i a l’est del Mediterrani, i avui s’acontenta ambl’essencialització.

Diferències ideològiques

S’apel·la així mateix a lectures sectàries per fer referència a un sistema en què les elits s’han servit de models imposats de divisió de poder que no tenen res a veure amb feudalismes passats i legitimen l’accés fragmentat a recursos estatals per construir miniimperis basats en personalisme, clientelisme i corrupció. Les identitats semblarien instruments a disposició de les elits i no construccions híbrides i complexes. Clientelisme i corrupció, de la mà de diferents graus d’autoritarisme, també predominen en altres estats de la regió. En aquests últims, les anàlisis s’acontenten a parlard’homogeneïtat  social. Molt pocs se centren en perennes divisions de classe, en diferències ideològiques quant a més o menys proximitat al règim o en discriminacions racials que escapen al concepte de secta però estructuren gran part de les relacions socials.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Et pot interesar

En el que alguns perceben com un nou sotrac de laPrimavera Àrab(un altre terme fetitxitzat), hem sigut aquests últims mesos testimonis de protestes. Com a conseqüència, dolorosos enfrontaments violents en termes de repressió i contrarevolució. Dècades de despotisme i prebendes es resisteixen a anar-se’n. Al Líban i l’Iraq. A Egipte, Algèria, el Marroc i el Sudan. A Cisjordània, tímidament Gaza, i Jordània. Les ciutadanies clamen contra un sistema, amb particularitats a cada país, que no els garanteix una sèrie de drets i béns bàsics per al seu benestar i, en massaocasions, supervivència. Denuncien un Estat absent excepte pel que fa a l’opressió. No enarboren banderes relacionades amb la seva identitat i, si ho fan, abracen un concepte cívic de nació que espantaria qualsevol orientalista.

Hi ha honroses excepcions al recurs exagerat i insuficient del marc del sectarisme. Es refereixen als perniciosos efectes del colonialisme. Ens recorden l’agència –i potent veu– dels ciutadans àrabs. S’especialitzen en economia política i denuncien processos d’acumulació de capital i poder de les elits com a conseqüència de dècades de polítiques neoliberals i globalització asimètrica. El 2011 es va clamar contra la desigualtat aclaparadora i la inexistència d’oportunitats. Occident en va fer cas omís i va aplicar les mateixes receptes. Molts dels seus analistes, mentrestant, continuaven més inquiets per l’excepcionalitat dels trets d’identitat que per la violència estructural i socioeconòmica.