Editorial

Risc d'un doble bloqueig

Més enllà de l'estratègia electoral, el cara a cara no va aclarir dubtes sobre la governabilitat i Catalunya

2
Es llegeix en minuts
undefined50747607 debate casado sanchez abascal iglesias rivera191104221102

undefined50747607 debate casado sanchez abascal iglesias rivera191104221102 / JOSE LUIS ROCA

Des que el 1960 Richard Nixon i John F. Kennedy van canviar la història de la televisió i la política amb el primer duel televisat de dos candidats a la presidència dels EUA, elsdebats electoralss’han convertit en un format poc procliu a les sorpreses, en el qual els protagonistes intenten abans que res evitar els errors i s’adrecen sobretot als convençuts. Eldebat a cinc de dillunsentrePedro Sánchez, Pablo Casado, Albert Rivera, Pablo IglesiasiSantiago Abascalva ser fidel a aquest guió: més que un contrast d’opinions i de propostes dels aspirants a la presidència del Govern es va tractar de cinc soliloquis al servei de les estratègies electorals de cada candidat. En campanya prioritza el tacticisme per sobre de qualsevol altra consideració. Ningú vol arriscar-se.

Per aquesta raó, les conclusions que deixa el debat no són gaire il·lusionants. A jutjar pel que hem vist i han dit, i si lesenquestesl’encerten, no es veu sortida albloqueig políticque ha portat a repetir les eleccions. Només Rivera, que braceja en caiguda lliure en els sondejos, s’ha mogut respecte a les anteriors eleccions, tot i que a diferència d’abril aquesta vegada els seus escons poden ser insuficients per a un pacte amb el PSOE. Iglesias va provar en va de bastir ponts amb Sánchez, que va evidenciar amb la seva freda relació que les cicatrius de la passada investidura continuen obertes. Casado, per la seva part, va anunciar que no pactarà amb Sánchez, així que l’escenari és molt similar al del 28-A: si la dreta suma, pactarà; si l’esquerra suma, l’acord serà molt complicat. I en la cultura política espanyola, la gran coalició continua sent una quimera per als partits implicats, que no veuen manera de justificar-la davant d’un electorat molt polaritzat.

El debat va donar un altre risc de bloqueig: el de lacrisi política a Catalunya. Sánchez, que busca pescar al calador de Ciutadans, va endurir el seu to. Va proposar una reforma del Codi Penal (penalitzar de nou la convocatòria de referèndum il·legal, una vella idea del PP i Cs) i accions en l’àmbit dels mitjans de comunicació públics i l’educació. La bravata degarantir que portarà Carles Puigdemonta Espanya s’ha d’atribuir al fragor del xoc dialèctic, ja que es tracta d’un assumpte judicial que es dirimirà als tribunals. Però l’enduriment de Sánchez i l’habitual discurs frontista de les dretes es van quedar lluny de la barreja d’intel·ligència, decisió i altura de mires que requerirà l’ingent treball d’encarrilar la crisi catalana cap a vies polítiques després del 10-N.

En aquest context,Abascales va sentir còmode. Va ser contraproduent que els altres candidatsdecidissin no contrarestar els seus argumentsno contrarestar els seus arguments, basats molt sovint en xifres i assumpcions falses. Aplicar el cordó sanitari a l’extrema dreta no suposa deixar sense refutar falsedats evidents. Un dels pitjors efectes de la repetició electoral és que tot indica quel’extrema dreta creix. Una pèssima notícia, ja que el seu discurs xenòfob, masclista i ultranacionalista en res contribueixen a millorar la vida dels espanyols. En una situació de bloqueig, si la dreta suma Vox pot ser clau en la nova legislatura. Seria una pèssima notícia.