Polítics sense horitzons

Pedro Sánchez ocupa el centre del debat, el de les fotografies i el de les especulacions, però en comptes de mirar endavant es fixa només, a banda i banda, en els seus rivals. De la mateixa manera, els seus rivals l’ataquen per esgarrapar-li vots, si no és que es barallen entre ells a fi d’eixamplar espais electorals comuns. Tots tancats en un petit ring, circular i estret, sense cantonades posicionals gaire definides. Els primers grans absents d’aquesta campanya són els horitzons. Tots els cridats a les urnes hi dipositem expectatives de futur mentre els candidats lluiten entre ells per sobreviure l’endemà i administrar-lo sense tenir en compte els seus electors. De manera que els segons grans absents de la campanya són els mandats electorals. En una situació com aquesta, la resposta lògica hauria de consistir en una abstenció monumental, de càstig. No serà així perquè la gent sap què s'hi juga encara que no confiï en els que juguen amb tot el que ens hi juguem.

Dins del petit ring on els polítics es barallen i només miren enfora de reüll, destaquen els moviments de Pedro Sánchez per mantenir-se en el centre. Si amb aquest objectiu s'ha de convertir en paladí i abanderat contra l’independentisme, el moderat i l’altre, que van tots al mateix sac, no hi ha escrúpol que ho impedeixi. És igual que, en conseqüència, el ring sencer es desplaci cap a la dreta, amb l’única reticència de Pablo Iglesias. El que importa, escola Mitterrand, primer i gran impulsor de Le Pen amb finalitats electorals, és que Vox prengui vots a Pablo Casado i la primacia del PSOE, sens dubte amenaçada, es mantingui encara que sigui per la mínima.

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Ja constatava l’enquesta d’EL PERIÓDICO que Sánchez resisteix, és a dir que amb poques setmanes ha passat de l’ofensiva a la defensiva, de l’atac a tort i a dreta per obtenir més diputats a la guerra de posicions. A hores d’ara, l’únic que pot salvar Sánchez de les conseqüències de la seva temeritat de convocar nous comicis són les ales de Vox que ha contribuït més que ningú a desplegar. El preu, l’enfosquiment, l’ennegriment dels horitzons.

Si a tot Espanya l’electorat està mobilitzat, uns a favor, d’altres en contra de l’absència d’horitzons, a Catalunya, els independentistes es disposen a votar en massa, més que mai en unes eleccions generals. No pas motivats per l’expectativa d’una sortida al conflicte sinó exactament pel contrari, la desesperança. Mentre Espanya es mou cap a la dreta, Catalunya es queda com està, contemplant la lluita aferrissada per definir l’únic espai polític difuminat, que és el quasi majoritari. Guerra de posicions, sense més ‘fair play’ que una poc dissimulada hipocresia, entre els que voldrien desplaçar el centre cap a la radicalitat, no se sap si per convicció –CUP– o per una estranya barreja de convicció i conveniència –JxCat–. Els nivells de resistència d’ERC front a les acusacions de botiflerisme rampant i els del PSC malgrat el desplaçament antiautonomista de Pedro Sánchez poden ser tan significatius com es vulgui, però tampoc definiran una via de futur.