Estúpids liristes sobiranistes

Ha nascut una nova categoria de sobiranista: el lirista. Se li suposa, als militants d’aquesta nova facció, un grau d’estupidesa digne d’estudi. Són, per referir-nos-hi en termes populars, uns idiotes. Gent sense cap visió a llarg termini, incapaç d’entendre el veritable i profund sentit polític de les coses, individus capats per a l’estratègia que sempre estan equivocats.

Els han batejat d’aquesta manera els sobiranistes intel·ligents, els de lesjugades mestres, els que sempre l’encerten en tot, arran de l’aparició de greus episodis de vandalisme i violència en algunes de les manifestacions organitzades com a resposta a la sentència del Tribunal Suprem.Els liristes, també anomenats amb menyspreu «defensors de contenidors», serien els sobiranistes que es neguen en rodó a acceptar que aquesta violència pugui ja no justificar-se, ni tan sols minimitzar-se, i que menyspreen sense dissimulació ni eufemismes els que la protagonitzen. Els liristes no només són limitats en intel·ligència, també se’ls pot acusar de ser mala gent. N’hi ha prou de preguntar-los ¿potser val més una vorera que un ull d’un manifestant? per deixar a la vista tot el seu desvergonyiment.

Els liristes, que en públic no són gaires –a ningú li ve de gust passar per imbècil si és una persona corrent o jugar-se els quartos si el que té és una responsabilitat política que depèn de la voluntat d’un sobiranista intel·ligent– són una pedra en la sabata en el camí de construcció de la república catalana, segons la nova edició del catecisme del sobiranista superdotat.

NO S’ADONEN, els pobres liristes, que ha arribat el moment d’apujar el to i canviar el llenguatge i actitud de les mobilitzacions. Que al cap i a la fi és normal que els joves estiguin que treuen foc pels queixals i que s’atreveixin a fer amb passamuntanyes el que les tietes i els tiets han sigut incapaços de protagonitzar durant els anys anteriors en què col·leccionaven somriures i samarretes. Els liristes, tontos, ignoren que la violència ha sigut prèvia i que per tant l’actual està justificada.

Tampoc entenen que els disturbis en realitat són cosa de la policia i que la culminació del procés passa indefectiblement per aconseguir que els Mossos d’Escuadra deixin de ser agents de la legalitat per passar a ser ariets de la revolució. Com que són cecs, o estúpids, o les dues coses, els liristes no arriben a entreveure cap conseqüència positiva dels disturbis, com són les portades als diaris de tot el món i els minuts de televisió al planeta sencer. Pensen, ignorants com són, que una cosa és la notorietat i una altra són les simpaties que el seu projecte pugui merèixer si es vincula a aquestes imatges. No entenen res, els liristes. Tampoc que l’estratègia internacional passi peranar de la mà dels russosi amb altra gent una mica estranya per als estàndards democràtics europeus. Els liristes no consideren que Europa hagi deixat de ser una democràcia, tot i que tingui defectes i alguns de greus, cosa de la qual sí que s’han adonat els sobiranistes intel·ligents.

La tossuderia de lirista, que neix de les poques llums que té, li impossibilita acceptar com a normal la dimissió del Govern en favor del carrer i que siguin les institucions les que subcontractin les seves obligacions de lideratge en favor de l’anonimat digital.Als liristes això de perjudicar l’economia espanyola els sembla un tret al al propi peu perquè només pot fer-se ferint greument també la catalana. Van fins i tot més enllà, i borratxos de tonteria arriben a la conclusió que no hi ha res pitjor per al sobiranisme que permetre que la seva ambició política s’acabi tractant com un problema d’ordre públic i que es facilitin arguments perquè això acabi sent així.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Els liristes tenien altres sobrenoms el 2017. Llavors erenprocessistesi vividors del procés. Estaven en contra de les lleis de desconnexióperquè els semblaven un atropellament que negava la lògica democràtica que havia de tenir el moviment independentista; van entendrel’1-O  com un acte de dignitat nacional però en cap cas com un referèndum de què es pogués derivar cap mandat democràtic i, per descomptat, van intentar evitar la proclamació d’una república que només es podia veure com una agressió en tota regla per almenys la meitat dels seus conciutadans.

Llavorsva quedar clar que estaven equivocats, perquè tot allò va resultar ser, com es va acreditar després, una cadena de jugades mestres que va fer de Catalunya un lloc millor.Així que probablement ara també vagin ficant la pota davant d’aquesta nova exhibició d’estratègia invencible del sobiranisme més sagaç.