Responsabilitat davant d'una campanya tensa

Per quarta vegada en quatre anys, els espanyols hauran d’acudir a elegir els seus representants al Congrés dels Diputats i el Senat. Un cicle iniciat quan, després de les eleccions generals de desembre del 2015, no va ser possible formar una majoria de Govern. I que s’ha anat prolongant a l’encadenar-se bloquejos i vetos creuats, el relleu d’un Executiu rellevat pel llast de la corrupció, majories insuficients, pressupostos torpedinats i, des del mes de febrer passat, un Govern en funcions. Durant aquest període de paràlisi no s’ha donat una resposta política oportuna al repte plantejat pel moviment independentista a Catalunya, no s’ha aprofitat la lenta recuperació després de la crisi anterior per abordar reformes estructurals i tampoc s’ha començat a plantejar com afrontar el cicle de desacceleració econòmica.

Sobre la taula hi hauria d’haver les propostes necessàries per encarar les crisis en les quals ens trobem immersos i les que s’entreveuen en l’horitzó. I en l’actitud dels candidats hi hauria d’haver el compromís de no crear les condicions que portin a un nou bloqueig de la governabilitat. Però la coincidència de la convocatòria electoral amb les mobilitzacions contra la sentència que va recaure sobre els líders independentistes que no van abandonar Catalunya l’octubre del 2017, la radicalització de les formes de protesta i del discurs de part de l’independentisme i la recrudescència de les contradiccions internes al si d’aquest mateix moviment no posaran les coses més fàcils. La pressió per mostrar fermesa davant de les respectives bases electorals difícilment afavorirà que la campanya discorri pels cursos més raonables. Encara menys que durant els pròxims dies es facin els passos necessaris per desescalar la tensió que es viu als carrers i a les institucions, tot i que encara seria més greu que els pitjors temors sobre el desenvolupament de la campanya es fessin realitat. No és realista esperar una pausa en el desenvolupament de les legítimes mobilitzacions iniciades després de l’anunci de la sentència. Però seria d’una extrema irresponsabilitat que acabessin per incloure accions que impedeixin el desenvolupament pacífic i sense impediments dels actes de campanya de tots els partits polítics, i encara més la jornada electoral. Amb la deslegitimació que recauria sobre els qui qüestionessin el dret a la participació política de forma lliure, conforme a la legalitat i en uns comicis en què tothom està convocat i en els quals totes les forces polítiques han decidit presentar-se, n’hi hauria d’haver prou per foragitar qualsevol temptació sobre això. 

Seran les segones eleccions generals en set mesos. Seria insostenible políticament que en un termini pròxim se n’arribessin a celebrar unes terceres. Hem arribat a aquesta convocatòria per la incapacitat de pactar entre els partits que tenien la possibilitat de formar majories. El dilluns 11 de novembre l’imperatiu per arribar a acords que permetin un govern estable serà encara més ineludible si és possible. Només es pot esperar d’aquesta breu campanya que no serveixi per trencar encara més ponts dels que ja s’han dinamitat i que no sigui encara més difícil restaurar la via de la responsabilitat.