Drets i vaga a la universitat

Seguiment desigual i moments de tensió van ser la tònica de la primera jornada devaga indefinida a les universitats catalanes.Convocada pel Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), la protesta reclama la llibertat dels líders independentistes i dels joves detinguts en els disturbis de les últimes setmanes. Mentre que als campus de la Diagonal de la UB o el de la UABla normalitat va marcar la jornada, als tres campus de la UPF a Barcelona (Ciutadella, Poblenou i Mar) i el de la UPC a Manresa van aparèixer a primera hora del dia amb els accessos bloquejats i estudiants tancats. A un costat, l’alumnat que volia entrar a les aules i seguir els estudis. A l’altre, el col·lectiu que busca allargar la situació d’anormalitat i agitació social.

A la fi, es tracta de dos drets enfrontats i que tots dos han de ser atesos. És evident la legitimitat dels sindicats a cridar a la vaga, però no ho és que vulguin coaccionar i imposar el seu criteri a tota la comunitat universitària. S’han de garantir els drets dels estudiants que volen continuar les classes. Si aquesta és una premissa innegociable del comportament democràtic, en unavaga amb un evident biaix ideològic, la llibertat d’elecció ha de ser escrupolosa.

A diferència d’altres convocatòries massives, com va ser el moviment anti-Bolonya, aquesta vaga està plenament emmarcada en la mobilització sociopolítica del procés, però desvinculada de l’àmbit de l’educació. Pel context, es podria connectar amb la frustració social que poden sentir els joves davant d’un futur ple d’incerteses. L’atur s’enceba en el col·lectiu i la dificultat per accedir a una vivenda digna retalla les seves possibilitats d’independència, però res d’això es troba en el cor de la protesta. Ni hi ha reivindicacions econòmiques concretes (ampliació de beques, denúncia d’expulsió d’alumnes per no abonar les taxes, extensió en el temps de les retallades...) ni pretensions de millora en la qualitat educativa. Quan la vaga finalitzi, no hi haurà victòries tangibles que afavoreixin l’alumnat, no és la seva finalitat. Els seus rèdits s’hauran de sumar a la capacitat de mobilització del procés. 

Algunes universitats estan pactant facilitats per als estudiants que s’afegeixen a les protestes. Bàsicament, acollir-se a un model amb examen final i no a l’avaluació contínua que va portar el pla Bolonya. És comprensible que els rectors mirin depreservar la convivència a les aules, però les fórmules no poden afavorir i molt menys privilegiar els alumnes d’un determinat espectre ideològic, i encara menys si es presenten situacions de coacció. Tot i que es pot comprendre la lògica inexperiència dels estudiants en la gestió dels conflictes i més radicalitat en la defensa dels seus postulats, la intolerància mai pot tenir tracte de favor. Aquesta vaga també és un aprenentatge per als joves, i la universitat catalana no pot perdre ni prestigi ni equitat. La llibertat de pensament i el debat obert d’idees és inherent d’una societat democràtica.