Anar al contingut

L'escenari polític

Aguantin la respiració

Aguantin la respiració

Anna Cristeto

El 10-N permetrà sentir les demandes sobiranistes i activarà el compte enrere a unes autonòmiques

En tan sols dues setmanes estarem digerint els resultats del 10-N i Pedro Sánchez buscarà com més aviat millor les complicitats que li permetin una investidura exprés i allunyar-se ràpidament del fantasma d’un altre bloqueig polític. Tot i que formalment la campanya no comença fins al pròxim divendres, el context ha propiciat que els partits estiguin instal·lats des de fa temps en la dinàmica electoral, que té Catalunya a l’epicentre. Així ho demostra que Sánchez tingui previst visitar la seva capital l’últim dia en què es pot demanar el vot. La sentència de l’1-O i les reaccions viscudes a peu de carrer en els últims dies influiran en el guió de les formacions. Els seus missatges, cada vegada més clars i senzills, són com una solució granulada que pretén tenir un efecte ràpid sobre el votant. 

A Barcelona ha sigut un cap de setmana de mobilitzacions. Dissabte, la independentista i, diumenge, la constitucionalista. Si la primera apel·lava a la llibertat i el rebuig de la sentència del Suprem, la segona denunciava l’embafament del procés. Tot i que en els dos casos s’ha exhibit bastant menys múscul, s’ha evidenciat l’alt voltatge emocional d’aquesta campanya. Els partits no han volgut perdre l’oportunitat d’esgarrapar vots i els seus dirigents han fet acte de presència.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Les formacions són conscients que no es poden permetre ni el més mínim error, especialment Cs, el declivi del qual a les enquestes s’atribueix a la menor fidelitat del seu electorat. En clau espanyola, tot apunta a un bipartidisme en recuperació, amb un PSOE al capdavant –amb expectatives de creixement modestes– i un PP en remuntada després de la gran caiguda d’abril. A Catalunya, el resultat de les generals pot consolidar el bloc independentista. Les últimes xifres del sondeig del GESOP per a aquest diari indiquen que per primera vegada en unes estatals superaria el 40% dels vots. Aquest augment s’explicaria per la irrupció de la CUP. Els anticapitalistes aconseguirien fins a quatre escons recollint vots descontents d’ERC, que conserva la seva primera posició, i de JxCat, que cediria tot i que mantindria el tipus. El PSC renovaria com a segona força i Cs es precipitaria fins als dos escons. 

Aquesta és la fotografia del vot a Catalunya, presa una setmana després de la publicació de la sentència. Mostra que l’independentisme en el seu conjunt no naufragaria malgrat les desconfiances internes i de les estratègies dispars de les seves forces. El 10 de novembre permetrà al sobiranisme canalitzar les seves demandes de llibertat i amnistia per als condemnats, però també activarà el compte enrere cap a unes autonòmiques. Només uns comicis permetran desbrossar el camí i donar certeses sobre la veritable correlació de pesos entre les formacions que emprenguin la via del realisme i les que apostin pel simbolisme.

Qui té el botó de reinici, Quim Torra, es fa el desentès davant de les veus que suggereixen passar per les urnes com més aviat millor. A ERC es mostren cauts davant d’un possible avenç alhora que afirmen que és difícil que la legislatura continuï. No volen torpedinar les seves perspectives, que ara per ara són millors que les de JxCat. Els discursos i ritmes de tots dos estan condicionats en part pel paper de la CUP. Si el 21-D va perdre gairebé la meitat del seu recolzament, ara pot pescar complicitats en el cansament d’una part de la població amb l’establishment independentista. Els anticapitalistes van forçar al seu dia el pas al costat d’Artur Mas i poden submergir de nou l’agenda política catalana en aigües turbulentes.

Els agents socioeconòmics que criden al diàleg s’han d’armar de paciència

Torra, en el seu aïllament, pot tenir els dies comptats a la presidència, més encara davant d’una inhabilitació en l’horitzó que no seria especialment dolorosa com a eventual via de sortida. Ara per ara, reprimeix qualsevol descrepància dels seus consellers, sobretot de JxCat, quan divergeixen del seu projecte d’autodeterminació de Catalunya. Ho sap bé Miquel Buch, conseller d’Interior, blanc de les crítiques per l’actuació policial davant dels greus disturbis, però també pels que qüestionen els boicots econòmics i el col·lapse d’infraestructures.

En aquest escenari, els agents socioeconòmics catalans que han fet una insistent crida al diàleg institucional s’hauran d’armar de paciència. Existeix un consens ampli sobre la necessitat de trobar una sortida política al conflicte a Catalunya i treballar per recuperar un marc d’estabilitat i de seguretat. Però la política té un altre ritme. Aguantin la respiració.