24 febr 2020

Anar al contingut

IDEES

I un gelat 'tuttifrutti'

Emilio Naranjo

I un gelat 'tuttifrutti'

Jordi Puntí

A Espanya, durant els últims 50 anys, hi ha coses que han desaparegut i coses que no. Van desaparèixer el Simca 1000, les condemnes per adulteri i amistançament, o el gelat tutti frutti. ¿Sabeu què no va desaparèixer mai? El franquisme. En realitat, després de l’episodi nacional que es va viure abans d’ahir al Valle de los Caídos, sembla que Franco segueixi en un etern procés de descomposició i transmigració. Les imatges del fèretre traslladat a coll per la seva família, amb les flors i les banderetes i tota la parafernàlia luctuosa, amb aquells abrics de l’hivern del 74, em van fer pensar en la definició que el filòsof Eugenio Trías donava del que és sinistre: “Allò que, havent de romandre ocult, ha estat revelat”. El problema és que la revelació, que havia de ser forçosament mínima, es va convertir en un nou episodi de convulsions i tremolors per a aquesta democràcia espanyola obstinada a convèncer el món que gaudeix de molt bona salut.

L’exhumació de Franco va donar a entendre que la democràcia espanyola acull els franquistes com a alguna cosa més que una colla de relíquies de pel·lícula de Berlanga

Si en algun moment el govern de Pedro Sánchez va creure que aquest acte de justícia, llargament postergat sense raó, podia funcionar ara com a picada d’ullet electoral a l’esquerra espanyola, s’ha cobert de glòria. Perquè pot ser que passi tot el contrari: retransmès en directe amb pompa i morbo, el va convertir en un espectacle. Va convocar la nostàlgia de franquistes i neofranquistes, i ens va donar a entendre per comparació que la democràcia espanyola els tolera i els acull com alguna cosa més que una colla de relíquies i espantalls de pel·lícula de Berlanga. A més de ser una burla a les víctimes del franquisme, és un exemple de deixadesa d’aquesta llei que tant esgrimeixen. Es permeten símbols en espais públics que estan tipificats per la llei com a delicte d’odi, se li dóna tracte preferencial a un colpista com Tejero, i aquesta impunitat em recorda els policies que llancen pilotes de goma a les manifestacions, tot i que siguin il·legals i haurien de ser perseguides per la llei. És així: ara mateix en la Constitució espanyola tenen més cabuda la repressió policial il·legal i l’enaltiment del franquisme, que no un referèndum legal per votar sobre l’autodeterminació o el que sigui que es vulgui votar.