El Jacint i la tecnologia que emancipa
El problema principal del capitalisme actual no són els robots, sinó l'excessiva acumulació de riquesa a poques mans
zentauroepp49629227 valencia 30 8 2019 sociedad camareros robots dos robots 190831201607 /
El Jacint és un jove que no arriba a la trentena i que viu i treballa a Barcelona. El vaig conèixer en una botiga d’una de les companyies de les denominades GAFA, i no concretaré més per evitar la publicitat encoberta, tot i que en aquesta ocasió seria més que merescuda. Té una discapacitat visual severa. I malgrat això és capaç d’atendre en una botiga de retail, molt competitiva per cert. Per fer la seva feina, el Jacint s’acompanya d’un miniordinador amb aparença de telèfon mòbil. La màquina trasllada tots els textos a veu i li parla a l’oïda a una velocitat endimoniada, gairebé inoïble per als qui l’envolten. El jove atén amb una amabilitat inusual i interactua amb el seu assistent digital des de la pantalla tàctil, a través d’un teclat numèric virtual. A simple vista, és impossible conèixer al detall la tecnologia que utilitza. El que és important són les conseqüències. El Jacint és un més en un comerç que ven a un ritme trepidant. Fa la seva feina a la perfecció gràcies a la seva tenacitat, al seu esperit de superació i als seus enormes dots naturals per a les relacions humanes. La tecnologia l’ajuda, ni competeix amb ell ni l’encanta. El potencia, l’ajuda a emancipar-se, a guanyar autonomia per sobre de la seva discapacitat. Tot el mèrit és del Jacint, però les màquines no són les seves adversàries, sinó les seves aliades.
Vivim una època de tecnofòbia. Els excessos d’algunes grans empreses tecnològiques, els cants de cigne d’alguns sectors que s’han vist destronats per la disrupció digital i la por humana del canvi dibuixen un panorama molt fosc quan parlem de les màquines, especialment en l’àmbit laboral. I oblidem casos com el del Jacint. Veiem la palla de les reduccions d’ocupació provocades per la irrupció de la intel·ligència artificial i oblidem la biga de la incorporació de nous treballadors que, gràcies a la tecnologia, accedeixen a llocs de treball que fa uns anys els serien impensables.
Fins i tot si la mirem amb els ulls del marxisme més ortodox, la tecnologia té una dimensió emancipadora. Ens pot alliberar de les nostres discapacitats. Ens pot alliberar de les tasques més repetitives i pesades. Ens pot alliberar de les feines més monòtones. Ens pot permetre millorar l’eficiència o la productivitat per guanyar temps lliure. Em temo que massa vegades disparem contra la tecnologia simplement per la impotència de canviar la lògica del sistema. Certament, el capitalisme sense traves que va conèixer Marx va pecar d’un excés d’acumulació de capital. Ara està passant una cosa similar. Com explicava Rosa María Sánchez aquesta setmana, el nombre de milionaris s’ha quintuplicat a Espanya en els últims 10 anys. L’acumulació de riquesa genera una primera etapa desigualtat que a la llarga acaba degenerant en pobresa, simplement perquè els diners deixen de circular. I la base del creixement econòmic és la circulació, no l’acumulació. Els capitalistes obliden cíclicament aquest principi de què ja van avisar en el seu moment Adam Smith i David Ricardo. L’acumulació de riquesa no és només moralment reprovable, sinó econòmicament ineficient. La tecnologia no és, doncs, la causa, sinó l’efecte.
