04 juny 2020

Anar al contingut

Anàlisi

Eleccions argentines: una certesa i dues incògnites

Eleccions argentines: una certesa i dues incògnites

Salvador Martí Puig

L'acompliment de l'economia del pròxim mandatari és una de les grans qüestions del futur immediat que caldrà dilucidar

El pròxim dia 27 se celebraran eleccions a l’Argentina per elegir el president i el vicepresident, 130 diputats i 24 senadors, a més d’altres càrrecs electes a escala local i provincial. Com sempre ocorre, l’atenció se centra a saber qui serà el nou president de la República. No obstant, en aquest cas sembla que hi ha un cert consens que el guanyador serà el candidat peronista Alberto Fernández, que s’imposarà a l’actual mandatari Mauricio Macri i a quatre candidats més. Aquesta certesa està basada en què l’11 d’agost passat es van celebrar unes eleccions primàries, obertes, simultànies i obligatòries (anomenades PASO) en les quals ja es van enfrontar els dos candidats i el primer va obtenir el 47,79% dels sufragis davant el 31,8% de Macri.

De tota manera, hi ha qui diu que aquestes eleccions són «de veritat» i no donaran una victòria tan voluminosa a Fernández i que no és forassenyat pensar en una segona volta –que pot tenir lloc si no guanya pel 45% dels vots o per un 40% amb una diferència de més de 10 punts respecte al segon–. Aquesta afirmació es basa en el fet que en les PASO molts macristes descontents amb la gestió del president actual es van abstenir i que ara, davant la imminent arribada d’un peronista al poder, es puguin mobilitzar i anar a les urnes. De totes maneres, gairebé tots, dins i fora de l’Argentina, donen per fet que el nou president serà Alberto Fernández, que competeix amb la candidatura justicialista anomenada El Frente de Todos.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Però més enllà de la ‘certesa’ que s’acaba d’exposar, hi ha dues grans incògnites. La primera versa sobre quin serà el programa i el maneig econòmic del pròxim llogater de la Casa Rosada, i la segona quina serà la relació de Fernández (si arriba a president) amb la seva vicepresidenta Cristina Fernández de Kirchner.

Respecte a la primera incògnita, segons la campanya desenvolupada per Alberto Fernández sembla clar que si guanya canviarà (o atenuarà) les polítiques econòmiques d’ajustament i de tall neoliberal impulsades pel seu antecessor. En aquest sentit, és possible pensar que tornarà a dur a terme polítiques semblants a les realitzades en els mandats de Néstor i Cristina Kirchner, és a dir, hi haurà un increment d’impostos a les exportacions, recuperarà els subsidis i els plans contra la pobresa, i restablirà consensos amb les organitzacions sindicals i de piquets. El problema, no obstant, és que dur a terme aquestes polítiques avui és més difícil que fa dos o tres lustres. Llavors, l’economia argentina experimentava un creixement econòmic sostingut gràcies a un cicle expansiu de preus i demanda de matèries primeres (carn, blat, soja...) gràcies al que es va denominar el ‘boom’ de les ‘commodities’. Avui, contràriament, l’economia presenta una taxa d’inflació que recorda la de 1990 (¡el preu del dòlar ja ronda els 60 pesos argentins!), unes taxes d’atur i pobresa creixents, i un deute contret amb l’FMI de 57.000 milions de dòlars. És evident, doncs, que l’acompliment de l’economia del pròxim mandatari és una de les grans incògnites del futur immediat.

El poder a l’ombra

L’altra incògnita és de caràcter diferent, però no per això menys rellevant, doncs es resumeix en la pregunta de qui manarà en el pròxim període presidencial: ¿Serà Alberto o Cristina? En principi sembla clar que és sempre el president qui mana, però en aquest cas va ser Cristina Kichner qui va proposar que Alberto Fernández fos el candidat i, sense la seva designació i recolzamentaquest mai hagués sigut cap de cartell. A més, Cristina Kichner és la persona que té el control de bona part de les organitzacions peronistes més mobilitzades i amb les quals Alberto Fernández –sense ser afí a elles– haurà de pactar. Així les coses, el tema és si la candidatura de Cristina Kirchner com a vicepresidenta (dissenyada per ella mateixa) només ha sigut una estratègia per poder evadir l’assetjament dels jutges arran de la immunitat que li atorga aquesta figura, o si va més enllà i vol convertir-se també en el poder a l’ombra.

Si la resposta encertada és la segona, és fàcil augurar la repetició d’un nou episodi –ja clàssic en la política llatinoamericana– d’enfrontaments entre les dues figures que durant la campanya van fer tàndem presidencial. En qualsevol cas, com diu el títol, les pròximes eleccions a l’Argentina semblen tenir una certesa immediata i dues grans incògnites a curt i mitjà termini.