La reacció a la sentència i el Parlament

La resposta a la sentència del TS feta pública el passat dilluns 14 has sorprès la major part dels actors polítics a Catalunya i a Espanya. Era perfectament previsible un esclat d’ira, però no la dimensió i gravetat dels greus aldarulls que hem viscut aquests dies. Si algú ho dubtava, avui ja sembla evident que les conseqüències de la sentència del TS encara seran més intenses, més profundes i més duradores que las conseqüències de la sentència del TC del 2010 sobre l’Estatut. Perquè plou sobre mullat, perquè tanca més portes i perquè afecta a les llibertats i els drets fonamentals.

També comença a ser evident que el càlcul de Pedro Sánchez de reforçar electoralment el PSOE provocant una nova convocatòria a les Corts no ha funcionat. La idea era clara: els efectes de la sentència el podien afavorir electoralment si mantenia una actitud dura davant Torra i l’independentisme. I això és el que porta setmanes i setmanes fent. I per fer això era imprescindible no estar condicionat per un pacte de govern amb Podemos. Descartant tot pacte amb Iglesias, Sánchez ha prioritzat el discurs patriòtic sobre el debat esquerra-dreta. La simbologia progressista semblava perfectament coberta amb l’exhumació del dictador Franco.

Com recordava recentment John Carlin, l’agitació anti-catalana acostuma a ser molt rendible electoralment a Espanya. Però qui en sap treure millor rendiment és la dreta. Una dreta encara més mobilitzada per la irritació que en alguns sectors produeix l’exhumació del dictador. De manera que aquesta convocatòria electoral pot esdevenir un magnífic regal per al PP i Vox que poden mobilitzar el seu electorat i fagocitar bona part del de Ciutadans.

El pacte PSOE-Ciutadans s’evapora

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

El somni humit d’una part del patriciat català i espanyol d’un pacte entre el PSOE i Ciudadanos sembla evaporar-se minut a minut, dia a dia. Pel PSOE l’escenari postelectoral pot ser un Sudoku impossible. Tan impossible com la resposta unitària de l’independentisme a la sentència. L’escenari institucional preferent per donar forma a aquesta resposta era el Parlament. Des d’aquest punt de vista, la intervenció personal del president Torra va ser un fracàs estrepitós. La manca de resposta unitària s’ha volgut esmenar amb la proposta de resolució pactada entre JxCat, ERC i la CUP. Una resposta tardana i insuficient que ha tornat a excitar el sistema mediàtic espanyol. Llegit atentament, el text de la resolució es limita a rebutjar la sentència i proclamar que el Parlament no ha de limitar la seva capacitat de debat; i que això inclou “el dret a l’autodeterminació, la monarquia o la sobirania”. Res que vagi més enllà de l’estricta reivindicació de drets. I, per altra banda, en cap cas en podrà votar abans del 10-N. Tot i això, ja plana l’amenaça de querella per desobediència.

D’aquí al 10-N la lògica de la representació i la propaganda ho impregnarà tot. La dreta espanyola continuarà exigint ma dura a Catalunya i Sánchez continuarà referint-se al “problema de convivència” per ignorar la naturalesa política del conflicte. Res d’això augura un escenari postelectoral més favorable al diàleg.