Anar al contingut

MIRADOR

La pitjor herència

La pitjor herència

Eulàlia Vintró

Existeix el costum arrelat de menysprear les lleis i d'intentar no complir-les sense que es noti

En diverses ocasions, i des de fa anys, a la pregunta de quina va ser la pitjor herència del franquisme, he contestat que la costum arrelada i reiterada de menystenir les lleis i mirar de no complir-les sense que es noti. És evident que eren unes lleis no democràtiques, promulgades per un sistema dictatorial i que no mereixien cap respecte.

Ara bé, quan el sistema passa a ser democràtic, les lleis s'han de respectar i, si hom les considera inapropiades, s’han de realitzar els canvis pertinents seguint les pautes que la mateixa legislació contempla. Dissortadament la costum descrita no va desaparèixer i, en certa mesura, ha prevalgut el comportament del ‘Lazarillo de Tormes’ basat en trampes i enganys per damunt de la coherència democràtica. Pensem només amb la prestació de serveis sense IVA o en les declaracions de renda.

Si tenim en compte aquesta tradició, el desenvolupament del procés, especialment en els darrers mesos, no només no ajuda a respectar la legalitat, sinó que defensa la desobediència –i estimula la confrontació– a totes aquelles institucions, lleis i persones que contravinguin les aspiracions independentistes.

El resultat és prou conegut com per repetir-lo, però ni la sentència del Tribunal Suprem ni el rebuig internacional per part dels estats a la via unilateral seguida pel Govern de la Generalitat ajuden a reflexionar sobre el camí que caldrà seguir en el futur. Fins ara, el seu president no deixa de dir que tornarà a posar les urnes i que no farà cap pas enrere.

Les legítimes manifestacions i marxes de protesta han estat pacífiques i molt concorregudes, com era previsible. Tanmateix, l’acció violenta i destructiva d’alguns centenars de manifestants convocats per diverses plataformes independentistes ha causat centenars de persones ferides, desenes de detingudes i milers de desperfectes greus en mobiliari urbà i negocis privats, per no parlar de la por ocasionada a milers de veïns dels llocs afectats.

Les imatges de les televisions, dels manifestants i dels ciutadans, que la ciutadania catalana, espanyola i mundial ha vist al llarg d’una setmana, no s’oblidaran fàcilment, però l’element més preocupant, en opinió meva, són les declaracions de nois i noies molt joves, adolescents, que declaren amb convicció que per assolir els seus objectius no hi ha altre camí que la violència, ja que les altres vies democràtiques i pacífiques han fracassat.

En vigíles electorals, els resultats de les quals es veuran afectats per aquesta situació, no serà fàcil que els partits i els seus líders reflexionin i, després, actuïn per evitar que l’herència franquista de la desobediència es converteixi en l’herència processista de la violència.

Intuïm que fins després de les eleccions generals, ja convocades, i autonòmiques, pendents de convocatòria, no hi haurà diàleg, ni disminució de la tensió. Tant de bo la violència disminueixi i els nous escenaris es fixin com un objectiu demostrar amb fets que el diàleg, els acords i les discrepàncies dins d’una democràcia són millors que la violència i que aquesta ha de ser eliminada.