Cal anar amb compte

Maria Vilaplana, que viu a Molins de Rei, explica que, passejant per Barcelona, li van tirar la bossa que portava. Quan ho va denunciar, un policia li va dir: «¿A qui se li acut no portar la bossa creuada a Barcelona?». Primer em va envair un sentiment de culpa. ¿No havia estat prou atenta a qui tenia al costat? No tothom és lladre, evidentment, quan s’acosta. 

Però hi ha una altra classe de robatoris. N’hi ha de moltes classes. També en els culturals i científics hi ha les còpies, que no es pot dir que siguin descarades. Hi ha qui té la capacitat d’exercir imitacions que són molt a prop de la còpia, però el que importa és que la imitació es consideri legal.

El que té gràcia és que a Barcelona hi hagi, si no m’equivoco, el carrer de Robadors. ¿Potser es refereix a aquelles persones que estan especialitzades en l’art de robar?

Els lladres habituals no solen fer estrebades. El seu ofici ha de ser un moviment subtil,de vegades aprofitant que la víctima està distreta. A la Rambla i a Barcelona hi ha tants motius per despistar-se... i viure un moment d’admiració expansiva. Però hi ha altres maneres de distreure’s sense perdre les pertinences. ¿Com es pot saber que aquesta persona és un lladre o fa el paper del despistat? 

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Quant a les bosses, un dia vaig saber que hi havia una entitat anomenada Bolsa, però m’he d’excusar: d’això no en sé res. Només em sembla que és una cosa que puja i baixai que cal saber atrapar.

Torno a Maria Vilaplana, a qui van robar al carrer quan portava una bossa penjada. Aquest fet lamentable em fa pensar que al llarg de la vida hem de procurar no deixar res penjat.