Mentre arriba l'hora de la política

Pedro Sánchez no deixa de repetir-les: fermesa i proporcionalitat. Són les paraules clau per entendre l’estratègia del Govern davant la reacció institucional, política i ciutadana a Catalunya per la sentència del Tribunal Suprem. Són dos conceptes que el president en funcions prova d’administrar amb equilibri i contenció per no relliscar en alguna de les pells de plàtan que posen al seu camí tant els partits de l’oposició com algunes autoritats catalanes, que semblen preferir l’aplicació de mesures dràstiques que la situació es calmi, es desinflami i pugui arribar l’hora de la política que tants esperen.

No obstant, no sembla que aquest moment, el de la política, pugui arribar abans de les eleccions del 10 de novembre, no només perquè la campanya ho condiciona tot, i en aquest cas ho fa negativament, sinó també perquè al caliu dels resultats electorals els partits hauran de resituar-se, no només els estatals, també els independentistes, i es podran trobar llavors vies de diàleg –algunes es mantenen obertes– per intentar buscar solucions al conflicte català. Ara bé, el que llavors es pugui fer dependrà de l’equilibri de forces que resulti del recompte de les paperetes i del grau d’unitat que qui governi sigui capaç de forjar entorn de les possibles sortides.

Però, mentre aquest moment no arribi, Sánchez no ho té fàcil. En plena campanya electoral i davant els fets que s’estan produint a Catalunya, especialment els d’ordre públic, ha de calibrar el grau de fermesa que exigeix la situació i el que esperen d’ell els seus votants, els catalans i els de la resta d’Espanya. De la mateixa manera, ha de graduar les seves decisions, conscient que no es pot precipitar, que les ha de prendre quan toqui i només si toca. És a dir, que en vigília de les eleccions del 10-N ha de resistir les pressions del PP i Ciutadans, partidaris d’adoptar ja mesures excepcionals, com ara l’aplicació de la llei de seguretat nacional o l’article 155 de la Constitució.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Als partits de la dreta els violents disturbis que s’estan produint a les capitals catalanes, en particular a Barcelona, els semblen prou raó per recórrer a l’excepcionalitat. semblen prou raó per recórrer a l’excepcionalitat.Però aquests disturbis, malgrat la seva gravetat, no justificarien anar tan lluny. La llei de seguretat nacional no seria necessària, perquè ve a garantir una coordinació de les forces de seguretat que ja s’està produint entre els Mossos, la Policia i la Guàrdia Civil i de manera satisfactòria, i el 155, perquè no està pensat amb caràcter preventiu, sinó per quan un govern autonòmic incompleixi les seves obligacions constitucionals, i no sembla que això hagi passat encara.

Sánchez es mou en la disjuntiva de no semblar un bla, però tampoc excedir-se o precipitar-se en la presa de decisions. Un difícil punt d’equilibri. En el PSOE creuen els dits perquè la ciutadania –especialment els seus votants– entengui la seva actitud, perquè saben que quan les coses es crispen els discursos de moderació i apaivagament no sempre són ben compresos.