Anàlisi
Tornar a fer-ho
Repetir el que ens ha portat fins aquí, sense concedir res a l'autocrítica, només ens pot portar a somiejos pitjors. Malsons, llavors
torra en el homenaje a la tumba de lluis companys /
Per arribar a la conclusió que no anaven seriosament no feien falta els 500 folis de la sentència. N’hi havia prou amb els testimonis que molts dels líders independentistes van oferir dins i fora dels jutjats, fins i tot en les declaracions en privat, on s’enfonsaven els castells en l’aire i admetien que allò que proclamaven eren maniobres simbòliques: el que calia fer perquè no els diguessin traïdors. Això ho van reconèixer ells, abans que el Suprem ho anomenés engany i esquer i artifici i somieig, perquè tots van veure que el referèndum va ser sense garanties i d’allà no hi podia emanar cap mandat.
¿A què es refereix llavors Quim Torra quan parla de tornar a fer-ho? ¿A votar fora del marc legal? ¿A vulnerar el reglament del Parlament i deixar sense veu la meitat de la Cambra? ¿A tornar a la via unilateral perquè comenci tot de nou? ¿Què és tornar a fer-ho sinó un eslògan?
L’encaix legal per a l’anhel de votar
Arribats a aquest punt de trinxeres, que per cada crítica t’assenyalen com a intolerant, cal anar repetint cada vegada que tots tenen una mica de responsabilitat, però no la mateixa: centenars de milers de catalans volen votar i correspon a la política buscar l’encaix legal per a aquest anhel; tot i que el més probable és que, en plena campanya, l’oportunisme guanyi a l’altura de mires. Catalunya dona i treu vots i així és com la veuen molts estrategs madrilenys, en comptes de prendre’s el que hi ha com una crisi de convivència. Les primeres respostes, amb apel·lacions al Codi Penal, no són precisament encoratjadores.
Això no no vol dir que no ens hàgim de preguntar per la següent parada que proposa Torra, que ha buidat les institucions en les quals Catalunya va fundar el seu autogovern, tant la Generalitat que té un president vicari com el Parlament que obre en dies solts. No és que Torra delegui en la societat el protagonisme –i les responsabilitats– quan crida a la desobediència civil, és que ha deixat la institució sense autoritat per encarrilar res. ¿Què és el que diuen que tornarien a fer si allò que van fer –el somieig, l’artifici, l’esquer– va deixar una fractura que amb prou feines començava a cicatritzar, si no hi ha ningú al timó?
Es dirà: els independentistes consideren que la sentència és excessiva i injusta, es van presentar a les eleccions compromesos amb el referèndum i estan en el seu dret d’articular el seu discurs, que ja decidiran els votants. Ningú ho discuteix. Però hauran d’assumir llavors que prometen un camí pel qual van transitar abans i els efectes del qual són coneguts per tots, començant per la Unió Europea de la qual esperaven que recolzés la via unilateral. Un altre somieig.
Hauran de reflexionar els partits espanyols que ni van impedir ni van gestionar la fractura que encara travessa la societat catalana i hauran de plantejar fórmules d’entesa perquè això no és un xoc per uns quants milers de vots, sinó un conflicte. Però és responsabilitat de la Generalitat assumir també les conseqüències d’allò que promet. Repetir el que ens ha portat fins aquí, sense concedir res a l’autocrítica, només ens pot portar a somiejos pitjors. Malsons, llavors.
