24 febr 2020

Anar al contingut

Anàlisi

Després de la sentència, ¿què?

EUROPA PRESS

Després de la sentència, ¿què?

Eulàlia Vintró

S'haurà de continuar mantenint la calma i la paciència i promovent, en la mesura que es pugui, fórmules que ajudin a la reflexió i el reconeixement d'errors

Fa ja temps, massa temps, que la societat catalana viu pendent d’uns calendaris fixats pels polítics o pels jutges que, teòricament, han d’aportar la solució a alguns problemes  provocats intencionadament.  No és el moment de fer-ne un repàs exhaustiu, però sí que cal recordar que l’anterior Govern de la Generalitat va fixar en divuit mesos el termini per assolir la independència de Catalunya i que l’actual President ha reiterat que la promulgació de la sentència del Tribunal Suprem implicaria el momentum, és a dir el desllorigador del conflicte.

No és fàcil abordar les conseqüències polítiques del text judicial conegut fa poques hores i, menys encara, enmig d’un seguit de declaracions institucionals, polítiques i personals que, sense haver-lo  llegit, ja el qualifiquen de forma rotunda i més inapel·lable que la mateixa sentència. Una vegada més, s’imposa l’apriorisme, la superficialitat i la manca de propostes constructives.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

També és lògic que no sigui avui, ni els propers dies, el moment més adequat per a una reflexió reposada, freda i racional.  Ara predominen les emocions, els sentiments i els afectes. El fet de trobar-nos a la vigília d’una campanya d’eleccions generals no ajuda gens a refredar la tensió acumulada i la previsió d’eleccions catalanes en pocs mesos ho acaba de complicar. Caldrà, doncs, seguir mantenint la calma i la paciència i promovent, en la mesura del possible, formules que ajudin a la reflexió, al reconeixement d’errors per part dels diversos protagonistes i a la voluntat d’arribar a acords des del diàleg i una acció de govern dirigida al conjunt de la ciutadania i no només als addictes.

Les primeres declaracions institucionals des de Catalunya i des d’Espanya, tot i que no incorporen cap novetat substantiva, ni cap proposta efectiva, més enllà d’escriure cartes o d’oferir diàleg dins la llei, tampoc impliquen increment de la tensió ja que ni les primeres parlen de desacatament ni les segones de l’article 155. M’agradaria pensar que uns i altres abandonen  el to electoralista i l’afany per satisfer la pròpia clientela i que comencen a donar-se compte dels seus principals errors. Els uns, menystenir la legalitat i la força d’un estat democràtic, els altres renunciar a l’acció política i deixar en mans de la justícia allò que mai hi hauria d’haver anat.

La sentència hauria d’obrir una nova etapa on, superada i expressada la contrició, eliminada la voluntat de reincidència, que no les idees i les conviccions, s’abordés, amb serenitat, rigor i perspectiva a mig i llarg termini, la situació present tant dins de Catalunya com en el conjunt d’Espanya així com el futur de l’organització de l’Estat.

Amb un Govern en funcions a l’Estat i amb un Govern dividit i rival entre els seus dos components a Catalunya no podem tenir pressa però sí hauríem de reclamar que els problemes quotidians de la gent fossin l’eix de l’acció governamental i que el debat polític sobre Catalunya no justifiqués la inacció. Aquesta, a la llarga, sí que serà inacceptable.