Dues mirades

Somriure insultant

No només han condemnat, sinó que, sobretot, s'han defensat ells mateixos i han intervingut en la història com una espècie d'inquisidors per sobre del bé i del mal

1
Es llegeix en minuts
Somriure insultant

Tribunal Supremo

Les penes injustes és el pitjor de la sentència. Però encara hi ha coses pitjors. El to grandiloqüent i saberut, de milhomes perdonavides que fan servir els membres del Suprem. Ho dic així perquè la mateixa sentència m'ho deixa dir: «Es perfectamente legítimo criticarla, así como protestar y alentar a otros a protestar frente a ella». Ho faig, doncs, després d’una lectura apressada que em deixa una evidència terrible. No solament han condemnat, sinó que, sobretot, s’han defensat ells mateixos i han intervingut en la història com una mena d’inquisidors per damunt del bé i del mal. Dos exemples. Els fets de l’octubre van ser un «artificio engañoso», una «mera quimera», i l’Estat, «sin especiales esfuerzos», va convertir «en inocuas las asonadas». ¿Sense esforços especials? Això ho pot escriure un historiador, però no un jutge. Hi ha un pòsit de suficiència del guanyador que embruta tota l’aparat legal.

I, després, el sarcasme indecent. Si Cuixart va desobeir, ¿com és que demana l’absolució? «El coherent», diu el TS, «será asumir el castigo para poner así en valor la intensidad de su discrepancia». No són només carcellers: tanquen la clau de les reixes amb un somriure insultant.