Abandonin la sala, no la política

Fa quatre mesos, Manuel Marchena va pronunciar per última vegada el seu «abandonin la sala» i va deixar vist per a sentència el futur dels 12 encausats i, en certa mesura, de la política catalana i espanyola, que ha viscut pendent de la sentència més esperada de la democràcia d’aquest país. La decisió judicial ha imposat penes dures, de 9 a 13 anys de presó, que no satisfaran ningú i que són de difícil digestió.

Assistim a un punt i a part, tot i que hi ha els que consideren que les condemnes són el punt i final del conflicte. El Suprem veu provat que hi va haver sedició i malversació, cosa que donarà per a debats jurídics. En tot cas, suposa una clatellada per a la fiscalia, que va defensar la rebel·lió. Es pot recordar la contumàcia amb la qual el fiscal Zaragoza es referia al «processat rebel».

La decisió s’ha redactat amb un fort soroll de fons. D’una banda, el murmuri constant dels que han fet del terme ‘colpista’ el mantra de capçalera dels seus partits i que ara haurien de desterrar. De l’altra, les veus dels qui no hi aprecien cap delicte i asseguren que tot el que va envoltar la celebració de l’1-O quedava a l’empara d’un mandat democràtic, sense ni tan sols considerar la vulneració del marc legal el 6 i 7 de setembre.

La sentència s’ha acordat per unanimitat. Es pretén reforçar la idea d’un judici amb garanties amb la mirada posada en els recursos que es presentaran davant el Constitucional i el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg i davant la reactivació de les euroordres de detenció, començant per la de Carles Puigdemont.

La resposta a la decisió judicial ja ha portat milers de persones al carrer, on es troba l’epicentre emocional del moment. La severitat de les condemnes, i el cost personal que comporten, serà el motor de moltes mobilitzacions. No obstant, no poden ser permanents ni haurien de col·lapsar l’activitat econòmica. Els membres del Govern català són conscients que els seus moviments seran monitorats i el ple del Parlament previst per donar una altra resposta estarà sota la lupa. La disconformitat amb la sentència i la denúncia de qualsevol injustícia que s’hi apreciï poden expressar-se amb rotunditat, com ha fet Quim Torra, que reclama l’amnistia dels condemnats, però sense mesures que posin de nou en perill l’autogovern.

Una vegada més es posa en relleu el fracàs polític, especialment des del 2017, data en la qual Catalunya sembla ancorada. No existeixen en aquest moment les condicions per trobar una solució al conflicte, només la possibilitat de no empitjorar-lo ara per generar-les més endavant. Res sumaran les fórmules de vencedors i vençuts ni les llargues estades a la presó. De moment, les primeres reaccions donen poc marge per a l’optimisme: uns exigeixen que l’indult ni es contempli i d’altres parlen de reincidència.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Amb aquesta sentència s’obre una fase nova i incerta en la crisi territorial que requerirà altura de mires. Seran imprescindibles grans dosis de valentia per imposar serenitat entre els qui des de les mateixes files reclamin pujar un esglaó en l’estratègia de la confrontació. Les legítimes aspiracions sobiranistes, si són majoritàries, han de ser compatibles amb un Govern que governi. La campanya, a més, ho accentuarà tot. No hi haurà espai per al diàleg fins passat el 10-N i fins que Catalunya acudeixi de nou a les urnes. Pot ser que arribats a aquest punt sigui l’hora de la política.

*Directora d’EL PERIÓDICO DE CATALUNYA