La sentència del procés

Tens compàs d'espera

Si hagués existit una conspiració per a la rebel·lió, ¿no s'hauria activat després de la declaració de la independència? Tot va ser una simple pantomima electoralista per no perdre popularitat

3
Es llegeix en minuts
img 20190226 095122 038

img 20190226 095122 038

Ningú sap encara com serà la sentència del procés, però es respira un ambient enrarit. Les filtracions que hi ha hagut fins ara, siguin certes o imaginàries, apunten a penes dures. D’altra banda, en l’opinió pública  espanyola en general, inclusivament la catalana, no s’espera tampoc res diferent d’un càstig dur. Som molt pocs els que, intentant observar els fets des d’una perspectiva estrictament jurídica i no emocional, hem argüit una vegada i una altra que el que va passar no encaixa ni amb calçador amb un delicte de rebel·lió, però també molt difícilment amb un de sedició, tret que es pretengui banalitzar el que és el grau màxim d’un delicte contra l’ordre públic.

Dit d’una altra manera, si és sedició convocar manifestacions de protesta sense gairebé incidents i celebrar un referèndum il·legal a trossos l’única violència del qual es va produir amb intervencions policials de què ningú s’ha responsabilitzat encara, si algun dia part de la ciutadania protagonitza mobilitzacions de l’estil dels ‘armilles grogues’ de França, no sé gaire bé amb quin tipus penal caldria investigar-les a Espanya després d’una sentència que qualifiqués de «sedició» els fets a Catalunya. Hem de recordar que en el terme d’un any, gairebé 7.000 persones han sigut detingudes a França i els ferits superen la xifra dels dos milers. I fins ara, fins i tot amb aquestes xifres, el poder judicial francès no s’ha mobilitzat com ho va fer l’espanyol.

Argumentació coixa

Però insisteixo, encara no sabem el que diran els magistrats. Si reconeixen que no hi va haver violència del tipus de rebel·lió, però sí que han aconseguit aguaitar que hi havia un pla tendent que es generés una violència apta perquè es produís una rebel·lió, podríem parlar d’una conspiració per a la rebel·lió, les penes de la qual són molt semblants a les de la sedició. Però de nou, l’argumentació  estaria coixa al faltar aquest pla. Encara més, si el pla hagués existit realment, ¿quin va ser? ¿No s’hauria activat després de la declaració d’independència? S’hauria de creure que els líders independentistes, tenint aquest pla, van preferir evadir-se de l’acció de la justícia o ser reduïts a la presó, la qual cosa es compagina bastant malament amb la suposada existència d’un pla. Per acabar a la presó o a l’exili, ¿quina raó haurien tingut per no intentar eludir aquests mals precisament amb una insurrecció?

Com sembla evident, no hi havia cap pla absolutament per a res. Tot va ser una simple pantomima electoralista per no perdre popularitat independentista en les següents eleccions, aparentant que, efectivament, estaven seguint els passos per obtenir la independència, cosa que mai van fer perquè ara com ara és evident que ni tan sols sabien el que havien de fer per obtenir-la, si és que es pot fer alguna cosa a l’escenari internacional actual per aconseguir-ho. És evident que des d’aleshores no hi hagut més que paraules buides per intentar que el recolzament social a l’independentisme no decaigui. I sort que ha sigut només així, perquè una cadena d’accions de violència no només hauria sigut rebutjable des de qualsevol punt de vista, sinó completament vana. 

La via de la persuasió

Igual que ho serà, lamento dir-ho, qualsevol mobilització que intenti respondre a una sentència dura. En primer lloc, la sentència podria finalment no ser dura en realitat, ja que el marge d’imposició de penes és molt ampli fins i tot declarant l’existència d’una sedició. En aquest cas, les mobilitzacions de protesta tindran poc sentit. Però si la sentència és dura, els independentistes atresoraran tot el dret de manifestació sempre escrupolosament pacífica, com correspon en democràcia. Però si la protesta creix en intensitat, és possible que l’únic que es provoqui és més dolor, però res que afavoreixi la consecució del que voldrien els manifestants: la independència. La deslegitimació internacional del moviment independentista, que ja és bastant alta, seria definitiva.

Notícies relacionades

I és que potser algú hauria de començar a pensar que les mobilitzacions són una ‘pantalla passada’, i que si realment es desitja la independència s’hauran de concebre mitjans políticament més eficients per aconseguir-la, que sens dubte existeixen, tot i que siguin menys vistosos que una manifestació. I els que desitgen mantenir la unitat d’Espanya, probablement haurien d’oblidar-se d’escarments judicials o d’un altre tipus, i entrar d’una vegada a la via de la persuasió política, que és el propi de la democràcia.

En tot cas, esperem a la sentència.