No frivolitzar amb les pensions

Una de les víctimes menys plorades de la crisi econòmica és el Pacte de Toledo. Era un acord firmat a finals dels 90 per sostreure el tema de les pensions de la subhasta electoral. Es va complir escrupolosament fins que el Govern de Mariano Rajoy, a partir del 2012, va suprimir de cop la revalorització automàtica de les pensions al desindexar-les de l’IPC. Una reforma que arribava després de la prolongació de l’edat de jubilació que va promoure Zapatero. Aquesta doble pèrdua de drets va acabar amb el consens que havia permès donar estabilitat al sistema i fer-lo sostenible amb un fons de reserva que ara s’ha esfumat. I assistim a una campanya electoral després d’una altra en la qual uns i d’altres pretenen posar l’assumpte a l’agenda de campanya. Lamentablement ho fan de manera que no van a l’arrel de l’assumpte sinó a la superfície: Pedro Sánchez anuncia que pujarà les pensions al desembre encara que estigui en funcions, la pregunta és per què no ho fa abans, i l’oposició replica amb acusacions de mala gestió quan el problema és estructural. I en bona mesura creat per ells quan han governat. 

¿Volen parlar del fons de l’assumpte? El sistema de pensions espanyols té forma legal de sistema de capitalització, però es gestiona com un sistema de repartiment. Això vol dir que, encara que en el càlcul de la retribució es tenen en compte els anys i les quanties cotitzades, es paguen amb els ingressos dels treballadors actuals. No hi ha guardiola. No hi ha un fons com el de Noruega que capitalitza les aportacions de treballadors i d’empreses per invertir-les i amb els interessos pagar els titulars d’aquesta assegurança. I passa que ara treballa menys gent de la necessària per pagar els que van cotitzar anys abans. I són menys treballant, que cobren salaris més baixos i cotitzen menys, quan la corba de beneficiaris es dispara. Per llei, com exclamava aquest dimarts un dels participants en la marxa de pensionistes, les pensions són un dret però s’administren amb càrrec a la discrecionalitat dels pressupostos generals. La irresponsabilitat és encara més gran perquè els partits que han governat saben que una part del dèficit actual s’hauria evitat si, en els temps del superàvit, l’Estat s’hagués fet càrrec, com correspon, de les pensions no contributives. La crisi ha revelat un engany, una ficció, i ningú vol fer-se càrrec de les conseqüències d’aquesta barrabassada. 

Així les coses, en aquesta campanya electoral s’ha de parlar de les pensions, però sense frivolitats ni promeses buides. ¿Què proposen els partits que tinguem: un sistema de capitalització o de repartiment? ¿Com volen acabar amb el dèficit: augmentant els salaris o les cotitzacions o forçant que l’Estat assumeixi les pensions no contributives? ¿Volen revaloritzar-les abans de corregir el dèficit? ¿Exigiran a la UE que l’hi permeti? S’ha de parlar d’aquestes coses perquè interessen a tots: als que ara són pensionistes i als que ho seran en el futur? És un dret que s’ha de saber com es complirà.