Anar al contingut

ANÀLISI

Crisi a l'Equador: ¿'déjà-vu' o involució autoritària?

IVAN ALVARADO

Crisi a l'Equador: ¿'déjà-vu' o involució autoritària?

Salvador Martí Puig

Lenín Moreno va guanyar la Presidència de l’Equador per la mínima. Va guanyar gràcies al recolzament incondicional del seu antecessor, Rafael Correa. No obstant, una vegada en el poder, Moreno es va anar distanciant de Correa fins al punt d’enfrontar-se amb les persones de confiança del seu predecessor; trencar amb l’organització Alianza País, que el va encimbellar, i revertir les polítiques econòmiques dels dos mandats anteriors.

En els dos anys que Moreno porta en el càrrec s’han succeït múltiples desacords entre ell i Correa (i el seu llegat), tant en l’àmbit domèstic com en l’internacional. A escala internacional han destacat les decisions de desvincular l’Equador de l’ALBA i d’alinear-se amb l’Aliança del Pacífic, així com la retirada de l’asil a Julian Assange i la seva entrega a les autoritats britàniques.

Però la connexió de Moreno amb els mandataris conservadors de l’Amèrica Llatina ha anat més enllà de les afinitats geopolítiques i ha tingut un impacte clar en la política domèstica. Una mostra d’això és que fa uns mesos el Govern equatorià va firmar uns acords amb el Fons Monetari Internacional vinculant l’obtenció de crèdits –per part dels organismes financers multilaterals– a la instauració de polítiques d’ajustament clàssiques, amb mesures com la liberalització dels contractes laborals, la retallada de la despesa pública, l’acomiadament de funcionaris de l’Estat i rebaixes fiscals per a les grans empreses. No obstant, la gota que ha fet vessar el vas ha sigut la liberalització dels preus del combustible a inicis de la setmana passada, mesura que suposa un cop terrible a la majoria de les economies domèstiques i als petits negocis, ja que tot el país depèn del transport terrestre privat.

El més cridaner d’aquesta deriva neoliberal és que Lenín Moreno va guanyar les eleccions amb un programa totalment oposat i ningú sap si les seves accions ja estaven planejades o si han sigut fruit de la improvisació, del distanciament amb Correa o de la progressiva connexió amb el nou pol conservador avui hegemònic a la regió.

En qualsevol cas, la resposta a la pujada de la gasolina ha sigut l’esclat de protestes en molts llocs del país, sobretot a Quito i a la regió andina. Unes protestes protagonitzades per col·lectius populars urbans als quals s’han sumat també comunitats indígenes. Davant aquest aixecament, el Govern ha respost decretant l’estat d’excepció i amb una contundent repressió.

Per als coneixedors de la història recent de l’Equador, aquest episodi sembla un ‘déjà-vu’ que recorda la dècada de 1996-2006, en què el país va patir una espiral d’inestabilitat provocada per polítiques neoliberals, protestes i presidents fugaços. Amb tot, el trasllat del Govern de Lenín Moreno des de Quito a Guayaquil (segona ciutat del país i de tradició més conservadora) és una incògnita. No sabem si Moreno organitza la seva fugida del país o si planeja una deriva autoritària basada en la repressió. La presència de tancs Cascavel EE-09 de fabricació brasilera als carrers de Quito no són un bon auguri.