Anar al contingut

Dues mirades

Capítol fosc

JOSE LUIS ROCA

L'exhumació de Franco és una exigència èticament inqüestionable, però, malgrat les paraules de Pedro Sánchez, es tracta d'una victòria raquítica

En aquell discurs triomfalista que Pedro Sánchez va fer a l’Assemblea General de Nacions Unides s’hi amagava, per poc que ens fixem en els detalls, una amargor enorme. Va dir que amb el trasllat de la mòmia de Franco s’arrodonia “simbòlicament el cercle democràtic” i es tancava “un capítol obscur de la nostra història”. I se’n felicitava, perquè l’exhumació era “una gran victòria de la democràcia espanyola”.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

No nego la principal, que aixecar la pesada llosa del dictador i sepultar les restes en un cementiri qualsevol és una exigència èticament inqüestionable, una necessitat peremptòria, ineludible. Però cal tenir en compte que “la gran victòria” arriba quaranta-quatre anys de la solemne inhumació, més de quatre dècades en les quals el feixisme ha gaudit de la impunitat en forma de monument. Que s’hagi trigat tant de temps a fer net, a no tenir infames memòries custodiades i venerades, és un descrèdit, una anormalitat feridora. I la “victòria”, cal dir-ho, és, a més a més, esquifida, perquè el Valle de los Caídos continua essent un mausoleu de l’horror, amb les restes dels perdedors en capses indignes, amuntegades, humides i podrides. El “capítol obscur” no està tancat.