MIRADOR
Dos no es barallen si un no vol
Ciutadans pretén situar el PSC en el costat incòmode i fosc de la seva Catalunya apocalíptica
palco-rc
Mala època per fer anàlisi política. Des de fa un temps no ens queda més remei que endinsar-nos al pantanós terreny de la política ficció, ponderar escenaris possibles i improbables sense tenir prou elements per fer-ho. Els polítics continuen apostant per no confirmar cap tesi, es limiten a obrir-nos un ventall d’accions, decisions i desobediències etèries. Ni confirmen ni desmenteixen, juguen amb nosaltres. Els periodistes ens hem convertit en els seus particulars globus sonda, registrem per a ells de forma involuntària els efectes –emocions o rebuig– que desperta la teoria a què donem pàbul.
Sempre hi ha hagut periodistes que van abandonar l’ofici per centrar-se en l’activisme polític, periodistes d’'argumentari' més que d’arguments. Un col·lectiu identificable i previsible en els mitjans. No és a ells qui em refereixo, sinó a tots aquells periodistes que fan equilibris per oferir rigor entre tanta trampa política. En la política catalana res és el que sembla.
El ple de moció de censura de Ciutadans contra el president Torra ha sigut tan descafeïnat que no han faltat badalls, per molt que la líder de la formació taronja a Catalunya hagi intentat marcar el to en la seva primera intervenció. Lorena Roldán ha parlat també de terroristes, d’explosius, de por i de comandos, però no ha aconseguit encendre la metxa en tota la jornada. Els altres grups parlamentaris semblen haver-se posat d’acord per no caure en la política aspra i de passada dotar del perfil més baix possible aquesta moció. Ho han aconseguit.
Un ple per debatre una moció de censura contra un president és, 'per se', un esdeveniment de summa importància política. Del seu èxit o fracàs depèn que hi hagi un nou equip de govern i, amb aquest, una nova manera d’entendre les polítiques econòmiques o socials de la nostra comunitat. No és un tema fútil i, no obstant, aquesta moció no ha sigut ni transcendent ni seriosa, ni coherent ni oportuna. Ciutadans ha concebut la moció com a gran acte de campanya, però han faltat elements imprescindibles: un públic que aplaudeixi degudament, un escenari modern i ben il·luminat o un 'speaker'. També ha faltat música, molta música per amenitzar els moments d'avorriment.
Tot i així, no ha sigut una moció inofensiva, sinó un dard enverinat per al PSC. És aquí on rau l’interès, el sentit que no expliquen. Amb unes eleccions generals precipitades, una sentència pel judici del procés que comportarà mobilitzacions (presentades com una pinyata atapeïda de sorpreses) i unes enquestes cada vegada més desfavorables, Ciutadans vol que el PSC entri en col·lisió amb un PSOE que ha endurit el discurs amb l’independentisme, precisament, per restar-li vots a la formació d’Albert Rivera. Ciutadans pretén situar els socialistes en el costat incòmode i fosc de la Catalunya apocalíptica i atemorida on pel que sembla vivim.
La meva mare solia repetir-me que «dos no es barallen si un no vol» i sembla que ha arribat el dia en què ningú ha volgut barallar-se amb Ciutadans.
