Anar al contingut

EL DILEMA CATALÀ

-FOTODELDÍA- GRAF1339. SANT JOAN DE VILATORRADA (BARCELONA), 29/09/2019.- El presidente de la Generalitat, Quim Torra, durante su intervención este domingoen el acto de JxCat frente a la cárcel de Lledoners (Barcelona), en la que ha apuntado que no puede condenar lo que no existe, ya que el independentismo siempre ha sido pacífico y por ello choca contra la violencia de manera natural: Nosotros no somos violentos. EFE/ Susanna Sáez

EFE

Molt soroll i poques puntes

Xavier Bru de Sala

Amb el nou recompte de la nit electoral es confirmarà una vegada més el veredicte de la societat catalana: distensió. Distensió per partida doble. Distensió als dos costats. Distensió que afavoreix els seus dos grans dipositaris, ERC i el PSC. En un altre context també es podrien beneficiar els equidistants de l’esquerra anomenada transformadora, no en l’actual de divisió que s’afegeix a l’ambigüitat.

L’allau de bons resultats d’Esquerra està cridat a fructificar en la millora de les perspectives socialistes de la següent manera: si l’independentisme es transforma en moviment polític que renuncia a la unilateralitat i deixa de ser una amenaça de canvi, bona part dels centenars de milers d’electors que havien fugit de l’ambivalència i la connivència socialista en direcció a Ciutadans, al veure que el perill ha passat i que el PSOE s’ha convertit en baluard contra qualsevol intent independentista de sortir del carril, tornaran al partit en el qual havien confiat, sestejant plàcidament, durant decennis. Si hi sumem que el gruix de l’electorat socialista català es confessa d’esquerres tot i que no ho sigui i Cs s’ha desplaçat cada vegada més cap a la dreta, haurem completat l’esbós del transvasament. La millor campanya per als socialistes és el soroll impostat de Cs al Parlament. L’únic que podria contrapesar aquest diagnòstic, no espatllar-lo, seria l’excés de Pedro Sánchez amb les amenaces del 155. Res indica que s’hagin de complir, però encara hi ha al camp socialista excatalanistes fervents que no aconsegueixen digerir-lo per molt que s’esforcin.

A l’altre costat d’una trinxera sobre la qual es començaran, malgrat tot, a estendre passarel·les, ERC es frega les mans amb la tensió entre el conseller Buch i el president Torra en l’assumpte dels Mossos, que se situen com correspon al terreny de la legalitat vigent i trenquen així els somnis que els feien passar per defensors de la república. El president Torra, al capdavant dels irreductibles, es conformaria si salvés les aparences o la suposada duplicitat de la funció dels Mossos. No és així. No serà així. Buch s’ha convertit en l’ariet del PDECat contra Puigdemont, el soroll i la tensió. Els predicadors de la unitat propostconvergent, també l’esmentada unitat anti-ERC, es troben doncs més que mai immersos, per no utilitzar la imatge del xipolleig, en la mateixa divisió. És cada vegada més evident que els partidaris de la confrontació tenen les de perdre. De poc els serveix comptar amb dos dels quatre pesos pesants ​​de l’independentisme –el president Torra i l’expresident Puigdemont–, ja que tenen en contra els altres dos, Oriol Junqueras i Artur Mas, no és necessari especificar que el segon dins de les seves files.

Malgrat la sentència –Gandhi va donar les gràcies al jutge que el condemnava– i les detencions preventives –que produeixen l’efecte de desplegar més amunt la bandera del pacifisme–, el moviment de fons actual és de llimar les puntes. Que estigui cobert pel soroll no ho fa menys real, com demostraran les urnes de novembre.